Octubre de 1968. Derry. S'organitza una manifestació pacífica per demanar els mínims drets civils per als catòlics d'Irlanda del Nord. Prohibida pel conseller de l'Interior, William Craig, hi assisteixen menys de 500 persones, entre les quals un jove membre de diverses associacions cíviques, John Hume. La brutalitat sectària desplegada per la policia per aturar la marxa, l'ús de la porra i del canó d'aigua contra homes, dones i nins, filmat per les càmeres de televisió i presenciat per tres diputats laboristes britànics, encén la metxa de la violència que ha durat trenta anys. En unes declaracions efectuades més de vint-i-cinc anys després, l'unionista David Trimble encara no entén ni el sorgiment ni les reivindicacions del moviment pro drets civils.
Agost de 1971. Londres. En un intent desesperat d'aturar la violència a Irlanda del Nord, el govern britànic hi introdueix l'«internament»: la detenció indefinida de sospitosos sense càrrecs ni judici. Els detinguts són sotmesos a les «cinc tècniques»: encaputxats, privats de son, exposats a renou blanc, sense menjar, i obligats a estar drets contra una paret amb tot el pes sobre la punta dels dits durant hores. Tot acompanyat de cops, insults i interrogacions contínues. Amb Bernadette Devlin i altres, John Hume participa en una vaga de fam de protesta davant el número 10 de Downing Street.
Gener de 1972. Belfast. William Craig funda la Ulster Vanguard Convention, partit de tendència i simbologia neonazi que manté lligams amb diverses agrupacions paramilitars protestants, amb l'objectiu de reunir els elements més extremistes de l'unionisme en un programa de protesta contra el que perceben com perill per a l'existència d'Irlanda del Nord. Entre els seixanta mil assistents als primers mítings, David Trimble inicia la seva trajectòria política. A Derry, l'exèrcit britànic perpetra la massacre de tretze ciutadans que participen en una manifestació pacífica.
Octubre de 1973. Sunningdale. El Partit Laborista Social Demòcrata (SDLP), partit nacionalista compromès amb els mètodes no violents fundat per John Hume l'any 1970, arriba a un acord amb el govern britànic per repartir el poder entre els representants d'ambdues comunitats, catòlica i protestant, d'Irlanda del Nord. La vaga general organitzada durant 1974 per la Vanguard Convention, amb la participació activa de David Trimble i del fonamentalista politicoreligiós Ian Paisley, acaba amb les pretensions reformistes de l'acord.
Abril de 1993. Un lloc indeterminat. John Hume reprèn amb el líder del Sinn Féin, Gerry Adams, les converses que havien iniciat l'any 1988. En una declaració conjunta, assumeixen el deure solemne de resoldre el conflicte a través d'un procés de reconciliació nacional i reivindiquen el dret de tot el poble d'Irlanda a l'autodeterminació, tot i reconeixent les diferents tradicions que hi coexisteixen. Un antic contrincant polític esquerrà, el periodista Eamonn McCann, els qualifica d'«els dos cervells polítics més perspicaços de la zona».
Juliol de 1995. Portadown. Una desfilada de l'Orde d'Orange genera tres dies i nits de terror i violència sectària per tal de passar pel carrer catòlic de Garvaghy Road. Queden enregistrades per a la posteritat les imatges de David Trimble, membre de l'Orde des dels disset anys, increpant la policia perquè els deixi passar i celebrant-ho amb gests de triomfalisme quan ho aconsegueixen. L'alineació pública i notòria amb l'orangisme més recalcitrant està directament relacionada amb l'elecció de Trimble com a líder de l'Ulster Unionist Party a la tardor. El mateix any, John Hume rep la primera nominació per al premi Nobel de la Pau.
Abril de 1998. Belfast. Superats tots els obstacles i amb el suport de la immensa majoria de la població, demostrat en referèndum el mes de maig, els governs britànic i irlandès signen un Acord que marca el final d'un llarg i difícil procés de negociació i l'inici del que pot esser l'encara més llarg procés de solució definitiva del conflicte. Uns dies abans del referèndum, John Hume i David Trimble es donen la mà, mediatitzats per Bono, el cantant d'U2.
Octubre de 1998. Oslo. Arriba a bon port la nominació presentada pel grup parlamentari europeu Europa de les Nacions: l'Acadèmia Sueca concedeix el premi Nobel de la Pau a John Hume i David Trimble per la feina feta per arribar a l'Acord de Divendres Sant. Alguns opinen que la concessió és prematura; d'altres, que Gerry Adams també se'l mereixia. L'any 1976 les fundadores del Moviment de Dones per la Pau, Mairead Corrigan i Betty Williams, també el reberen. L'any 1974 el cap de l'estat major de l'IRA, Sean McBride, el va compartir amb el japonès Eisaku Sato. Tant de bo que l'actual procés de pau culmini de manera que cap altre irlandès o irlandesa no hagi de merèixer una nominació per a aquest guardó.
