Entre les moltes i molt assenyades reflexions que en Jaume Perich ens va deixar, n'ocupa un lloc preferent una que ve a dir, si fa no fa, que «La baula perduda entre l'home i el mico existeix. El que passa, però, és que no vull problemes i no faig comptes donar cap nom ni un». Pel que sembla, aquesta mostra de prudència i bon seny no ha estat obstacle perquè un equip d'investigadors, de la Columbia University de New York, s'hagi entretingut a ensenyar a comptar "de l'u al nou" dues moneies que, per més senyes, havien estat batejades amb noms de dos personatges de Shakespeare. La notícia va botar als diaris, la setmana passada, a partir de la publicació, a la prestigiosa revista Science, d'un estudi amb els detalls de l'experiment. Per arribar a aquests resultats, Elizabeth Brannon i el seu equip, del Departament de Psicologia de l'esmentada universitat, han fet servir pantalles tàctils "com les dels caixers automàtics", plàtans i el mètode de prova i error: cada vegada que les moneies tocaven en la seqüència correcta imatges que contenien des d'un fins a quatre objectes, rebien un tros de plàtan. Posteriorment, les moneies varen ser enfrontades a imatges que contenien des de cinc fins a nou objectes i varen aconseguir més d'un setanta-cinc per cent d'encerts. A partir d'aquí els titulars periodístics no s'han estat de res i, posats a ser apocalíptics, n'hi ha hagut que han afirmat que "gràcies a aquests resultats" les matemàtiques «han deixat de ser un monopoli exclusiu de l'espècie humana», que ve a ser una animalada d'una magnitud similar a la que consistiria a dir que «el periodisme ha deixat de ser un monopoli exclusiu de l'espècie humana» ja que s'ha aconseguit que dues moneies puguin distingir les lletres de l'abecedari. De tota manera, l'aldarull que ha provocat la publicació de l'experiment de la psicòloga americana indueix a fer algunes consideracions. En primer lloc, i pel cantó ecologista, crec que s'ha de recriminar l'absència de retrets cap a aquesta alteració de la forma de vida que les moneies, com a tals, tenen dret que els sigui respectat. La senyora Brannon hauria de saber de l'existència de tribus aborígens a Nova Zelanda que han renunciat explícitament a comptar més de cinc "un, dos tres, quatre i molts", actitud que pot ser interpretada com l'adequació a la manca d'interès a acumular objectes més enllà del que necessiten i, de retruc, a qualsevol casta de progrés. Aquesta opció, la del progrés, és la que hem adoptat majoritàriament les diferents tribus d'humans, però tothom té el dret a seguir allà on era, sobretot, si així ho decideix lliurement. En segon lloc, no deixa de ser curiós el contrast entre les actituds que implica aquest experiment i l'existència "encara!" de creacionistes, sobretot al Estats Units. Aquests es caracteritzen per defensar la literalitat dels textos de la Bíblia i, per consegüent, negar la teoria de l'evolució de Darwin i considerar-la com una de les blasfèmies més greus. Els creacionistes més tolerants han arribat a exigir que en tots els museus on hi hagi una sala dedicada a la teoria de Darwin, n'hi ha d'haver una altra dedicada a sostenir els conceptes (?) creacionistes. És a dir, que poc han avançat d'ençà del judici a Scopes, també conegut com el judici de les moneies, que fou immortalitzat per una novel·la de títol L'herència del vent, duita al cine amb el mateix títol. En aquesta obra s'expliquen els detalls d'aquest judici, que es va fer l'any mil nou-cents vint-i-cinc, contra un professor d'institut que va gosar explicar la teoria de l'evolució als seus alumnes, contravenint una llei de l'estat de Tennessee que prohibia explícitament explicar aquesta teoria en els centres públics d'ensenyament. El professor fou condemnat, en primera instància, a pagar una multa de cent dòlars, tot i que el judici fou posteriorment anul·lat per tecnicismes legals. Avui, em puc fer una lleugera idea de l'actitud dels creacionistes davant els experiments de la senyora Brannon, la qual deuen estar a punt de declarar enemic públic número u.
Tot plegat, benvinguts siguin aquests experiments, sobretot en aquests moments en què les necessitats educatives de la societat actual van acompanyades de tantes i tantes dificultats en l'aprenentatge, com mostren les elevades taxes de fracàs escolar. Qui sap si, d'aquesta manera, una mà servirà per rentar l'altra. De tota manera, jo els he d'avisar: cada vegada que facin servir una pantalla tàctil, com les d'alguns caixers automàtics, per ventura estan contribuint "sense ser-ne del tot conscients" a un experiment com el de la senyora Brannon. Vagi per dit.
