Un altre 12 d'octubre

Buncrana es troba a uns 20 quilòmetres de Derry, a la desembocadura del riu Swilly. Ambdues ciutats són a l'Ulster, però Buncrana pertany a la República d'Irlanda i Derry, a Irlanda del Nord. Buncrana és la segona ciutat del comtat de Donegal i, com gairebé tota la zona, combina llargues platges de sorra daurada amb penya-segats esgarrifadors. Hi anàvem molt quan jo era nina, i Buncrana pertany a la meva memòria personal com un lloc de sol, vent i llargues passejades; on el dilluns de Pasqua fèiem rodar els ous de xocolata fins que es rompessin; on als quatre anys vaig estar a punt de perdre un taló, tallat per un cul de botella enterrada a l'arena; on amb els meus germans aprenguérem a jugar al golf de nou forats; on ma mare es dedicava al contraban de mantega i figuretes de betlem; on mon pare ens contava els fets de 1798. Perquè Buncrana pertany a la memòria col·lectiva com el lloc on va ser capturat Theobald Wolfe Tone, el pare del republicanisme irlandès, el 12 d'octubre d'ara fa dos-cents anys.

Dos fets geogràficament llunyans varen afectar la història d'Irlanda a finals del segle divuit: la Guerra d'Independència americana i la Revolució francesa. Inspirat pels ideals revolucionaris, Wolfe Tone "advocat protestant educat al Trinity College de Dublín" tenia clar quan va cofundar la Societat d'Irlandesos Units l'any 1791: que la presència anglesa era l'origen de tots els mals d'Irlanda; que l'emancipació passava per la reforma del Parlament (protestant) irlandès; que cap reforma no seria justa ni eficaç si no comptava amb la població catòlica; i que la divisió entre protestants i catòlics perpertuava l'esclavitud i la pobresa del país. La Societat va néixer amb uns objectius legítims clarament polítics però es va radicalitzar a partir de 1794 quan la brutal repressió dels anglesos la va fer desistir d'aconseguir-los amb mitjans pacífics. L'Anglaterra reaccionària havia entrat en guerra amb la França revolucionària l'any 1793 i tots els moviments dissidents d'Irlanda eren sospitosos de prendre partit per l'enemic.

Les sospites eren fundades. Capturats, torturats i condemnats molts dels Irlandesos Units, l'any 1795 Wolfe Tone s'exilia a Amèrica; el 1796 arriba a França, per convènçer els francesos que, si envaeixen Irlanda, els irlandesos els ajudaran en la guerra contra els anglesos. A mitjan desembre parteixen de Brest trenta-cinc vaixells amb catorze mil tropes republicanes. L'expedició és un desastre de tempestes, naufragis, boires, desaparicions i vent en contra. Els supervivents arriben a la badia de Bantry, al sud-oest d'Irlanda, però no poden desembarcar a causa del mal temps i, al cap d'una setmana d'intentar-ho, tornen a França. Com ja va passar amb l'Armada espanyola, la meteorologia s'havia aliat amb la geomorfologia del litoral irlandès a favor d'Anglaterra.

El resultat immediat és un regne de terror oficial contra els Irlandesos Units i contra tots els catòlics: s'instaura la llei marcial i es despleguen els voluntaris d'Orange per restablir la llei i l'ordre, tasca que es tradueix en una orgia d'atrocitats. Mentrestant, Tone continua dipositant l'esperança en una invasió francesa; en fan tres intents al llarg de l'any 1798. El dia 12 d'octubre un esquadró anglès derrota la darrera expedició francesa i Wolfe Tone és capturat. El desembarquen a Buncrana, l'empresonen a Derry, el traslladen a Dublín i el condemnen a mort, a la forca.

El dia previst per a l'execució, el troben a la cel·la amb el coll tallat. Tone es va voler suïcidar perquè es negaren a afusellar-lo com corresponia a un soldat. Però, en lloc de la jugular, es va tallar la tràquea. Agonitzà durant nou dies. Al judici, després de declarar que, per a ell, «l'èxit ho és tot», va reconèixer que havia fracassat en l'intent d'emancipar el seu poble. A punt de morir, reconeix al metge que l'atén que també ha fracassat en l'intent de suïcidi, amb unes paraules no exemptes d'un cert humor amarg: «Veig que som un fracàs com a anatomista».

L'objectiu de la rebel·lió dels Irlandesos Units de 1798 era rompre el lligam entre Irlanda i Anglaterra.
El resultat de la derrota fou estrènyer el lligam «per sempre» a través de l'Acte d'Unió de 1800. Ironies de la història.