Des del passat mes d'agost, el nom d'Omagh ha quedat gravat en la memòria de molta gent arreu del món que no l'havia sentit anomenar mai. Va ser espectacular el desplegament mediàtic generat a l'Estat espanyol per l'explosió que va causar vint-i-nou morts i centenars de ferits perquè la casualitat va voler que entre les víctimes hi hagués un grup d'estudiants espanyols que hi havien anat d'excursió amb els seus monitors aquell dia. Informativament, va quedar en segon pla Buncrana, el poble on els esmentats estudiants aprenien anglès.

Buncrana es troba a uns 20 quilòmetres de Derry, a la desembocadura del riu Swilly. Ambdues ciutats són a l'Ulster, però Buncrana pertany a la República d'Irlanda i Derry, a Irlanda del Nord. Buncrana és la segona ciutat del comtat de Donegal i, com gairebé tota la zona, combina llargues platges de sorra daurada amb penya-segats esgarrifadors. Hi anàvem molt quan jo era nina, i Buncrana pertany a la meva memòria personal com un lloc de sol, vent i llargues passejades; on el dilluns de Pasqua fèiem rodar els ous de xocolata fins que es rompessin; on als quatre anys vaig estar a punt de perdre un taló, tallat per un cul de botella enterrada a l'arena; on amb els meus germans aprenguérem a jugar al golf de nou forats; on ma mare es dedicava al contraban de mantega i figuretes de betlem; on mon pare ens contava els fets de 1798. Perquè Buncrana pertany a la memòria col·lectiva com el lloc on va ser capturat Theobald Wolfe Tone, el pare del republicanisme irlandès, el 12 d'octubre d'ara fa dos-cents anys.

Dos fets geogràficament llunyans varen afectar la història d'Irlanda a finals del segle divuit: la Guerra d'Independència americana i la Revolució francesa. Inspirat pels ideals revolucionaris, Wolfe Tone "advocat protestant educat al Trinity College de Dublín" tenia clar quan va cofundar la Societat d'Irlandesos Units l'any 1791: que la presència anglesa era l'origen de tots els mals d'Irlanda; que l'emancipació passava per la reforma del Parlament (protestant) irlandès; que cap reforma no seria justa ni eficaç si no comptava amb la població catòlica; i que la divisió entre protestants i catòlics perpertuava l'esclavitud i la pobresa del país. La Societat va néixer amb uns objectius legítims clarament polítics però es va radicalitzar a partir de 1794 quan la brutal repressió dels anglesos la va fer desistir d'aconseguir-los amb mitjans pacífics. L'Anglaterra reaccionària havia entrat en guerra amb la França revolucionària l'any 1793 i tots els moviments dissidents d'Irlanda eren sospitosos de prendre partit per l'enemic.

Les sospites eren fundades. Capturats, torturats i condemnats molts dels Irlandesos Units, l'any 1795 Wolfe Tone s'exilia a Amèrica; el 1796 arriba a França, per convènçer els francesos que, si envaeixen Irlanda, els irlandesos els ajudaran en la guerra contra els anglesos. A mitjan desembre parteixen de Brest trenta-cinc vaixells amb catorze mil tropes republicanes. L'expedició és un desastre de tempestes, naufragis, boires, desaparicions i vent en contra. Els supervivents arriben a la badia de Bantry, al sud-oest d'Irlanda, però no poden desembarcar a causa del mal temps i, al cap d'una setmana d'intentar-ho, tornen a França. Com ja va passar amb l'Armada espanyola, la meteorologia s'havia aliat amb la geomorfologia del litoral irlandès a favor d'Anglaterra.

El resultat immediat és un regne de terror oficial contra els Irlandesos Units i contra tots els catòlics: s'instaura la llei marcial i es despleguen els voluntaris d'Orange per restablir la llei i l'ordre, tasca que es tradueix en una orgia d'atrocitats. Mentrestant, Tone continua dipositant l'esperança en una invasió francesa; en fan tres intents al llarg de l'any 1798. El dia 12 d'octubre un esquadró anglès derrota la darrera expedició francesa i Wolfe Tone és capturat. El desembarquen a Buncrana, l'empresonen a Derry, el traslladen a Dublín i el condemnen a mort, a la forca.

El dia previst per a l'execució, el troben a la cel·la amb el coll tallat. Tone es va voler suïcidar perquè es negaren a afusellar-lo com corresponia a un soldat. Però, en lloc de la jugular, es va tallar la tràquea. Agonitzà durant nou dies. Al judici, després de declarar que, per a ell, «l'èxit ho és tot», va reconèixer que havia fracassat en l'intent d'emancipar el seu poble. A punt de morir, reconeix al metge que l'atén que també ha fracassat en l'intent de suïcidi, amb unes paraules no exemptes d'un cert humor amarg: «Veig que som un fracàs com a anatomista».

L'objectiu de la rebel·lió dels Irlandesos Units de 1798 era rompre el lligam entre Irlanda i Anglaterra.
El resultat de la derrota fou estrènyer el lligam «per sempre» a través de l'Acte d'Unió de 1800. Ironies de la història.