L'esperançadora treva d'ETA ha restat protagonisme informatiu a la trobada que els principals partits de les anomenades nacionalitats històriques han celebrat a Bilbao aquest mes de setembre. Següent pas després de la declaració de Barcelona, la reunió d'Euskadi havia de servir per concretar propostes per articular l'anomenada articulació pluracional de l'Estat. En aquesta línia, el que més ha transcendit ha estat la possibilitat de reformular el Tribunal Constitucional, és a dir, plurinacionalitzar el màxim òrgan d'interpretació de la constitució. L'editorial de La Vanguardia que comentava aquesta pretensió assenyalava, encertadament, que no deixa de ser curiosa l'estratègia dels nacionalistes sense estat. I veritablement és així, perquè si allò que es pretén és, no se sap en seguretat, si una modificació del text constitucional o, més moderadament, una relectura ampla de la constitució; reformar qui fa les esmentades relectures, donant-li la visió pretesa pot resultar una via útil a l'efecte de lluitar contra l'homogeneïtzació i el centralisme que domina al Parlament i al Govern de Madrid. Més enllà, però, de les propostes concretes com la comentada o la participació autonòmica en la fixació de la posició espanyola en la política comunitària europea; les trobades nacionalistes han aconseguit neguitejar els partits espanyols, que amb la cohesió territorial d'Espanya per bandera, no han deixat passar ocasió per criticar i fer acusacions contra la nova estratègia nacionalista. Convergència i Unió, el Partit Nacionalista Basc i el Bloc Nacionalista Gallec han arribat a la conclusió, generalitzant, que vint anys d'anar cadascú per la seva banda han palesat la impotència per caminar fermament en la direcció que totes aquestes forces polítiques comparteixen, i que no és més que aconseguir un autogovern de debò, començant pels mitjans financers, continuant per l'obtenció de moltes competències que encara avui es troben en mans del ben conegut Govern Central, i acabant per la plena sobirania en matèria lingüística i cultural amb l'impediment exprès que ningú no pugui retallar iniciatives normalitzadores de la identitat pròpia. Fixada, doncs, la pretensió, ens adonam ràpidament que l'objectiu també és compartit, o almanco ho pot ser, per la resta de partits polítics que s'autodefineixen com a nacionalistes, sigui als territoris dels signants (Esquerra Republicana, Eusko Alkartasuna), sigui a altres comunitats (Coalició Canària, PSM, UM...). És per això, que uns documents que pretenen abandonar l'ambigüitat en què moltes vegades han viscut els partits signants, viu una contradicció entre la conveniència de sumar més forces polítiques en la direcció plurinacional, i el perill de caure en el cafè per a tothom que tant ha diluït el procés autonòmic. És evident, que els partits espanyols i els seus mitjans de comunicació en l'aspecte de la vertebració de l'estat mantenen un consens envejable; tanmateix, l'histerisme i el nerviosisme que han demostrat davant la Declaració de Barcelona no deixa de ser un bon senyal de la necessitat d'afegir esforços en una nova visió de l'estat que no se pot restringir a una o tres o cinc comunitats, sinó que ha d'envair el discurs polític espanyol. Òbviament, primer de tot, cadascú ha de ser fort a ca seva. Ara bé, segonament, cal tenir presència determinadora a Madrid, essent convenient que tal presència no sigui únicament aritmètica, convé que vagi acompanyada de projectes clars. Se pot argumentar que de Madrid no en treurem res, que la seva posició és inamobible, per molt carregat de bones intencions que hi anem. Tot i això, també se pot contraargumentar que la migradesa d'autogovern que tenim avui, ho hem tret amb sang i llàgrimes d'allà mateix, és insuficient, tanmateix, les postures maximalistes sabem com ens faran avançar?