E ntre les moltes rareses de la natura, el cucui és una de les més curioses: és un ocell paràssit, que pon els ous a nius d'altre espècies i deixa la incubació i la tasca de surar els polls a aquests «pares adoptius». la femella retira un ou dels propietaris naturals i el substitueix per un de propi. El poll, just acaba de néixer (abans d'obrir els ulls, fins i tot) fa caure del niu tots els objectes que s'hi troben, siguin ous o, si han eclosionat, els pollets de parella parassitada. El cucui necessita tot l'aliment que puguin aportar els pares, normalment molt més petits que ell mateix. Un comportament que, amb patrons humans, és injust o repugnant, però que és el que la selecció natural ha determinat com a més favorable per a l'espècie.
De vegades, però, la cosa pot anar més enllà. S'acaba de publicar, a la revista científica Ardeola, l'observació d'un poll de cucui que va morir en engolir el buscaret que l'alimentava, la seva mare adoptiva! És un comportament excepcional; de fet, no en conec cap precedent. És clar que seria un comportament fatal per a l'espècie, però l'observació publicada prova que fins i tot aberracions completes són possibles ocasionalment.
És absurd aplicar patrons morals a la natura: el cucui no és ni més «bo» ni més «dolent» que les seves víctimes. Però no resulta tan absurd utilitzar la natura com a metàfora, i en aquest sentit el cucui suïcida m'ha fet pensar en el turisme de les nostres illes: em sembla que ens està sortint tan golafre que amenaça d'engolir les pròpies illes que el sustenten!
