De les moltes ombres inicials que el procés de pau presenta, tres destaquen en principi. La primera, saber com actuarà el Govern Aznar, després de rebre la humiliació que li ha infringit el PNB, que advertí a tothom que és qualque cosa en el país (González, Pujol, Almunia...) però no ho confirmà a Moncloa. Mentrestant, el Govern es feia el sord al que li deia el PSOE perquè el PNB no li havia certificat. Aznar parteix de viatge, i s'anuncia la treva. Coincidència? Impossible. Serà mal d'empassar, això.

L'Altra gran incògnita d'aquest hipotètic procés és la Declaració de Lizarra. Si es tracta, com venia a dir Ardanza, d'una simple operació de rentat de cara («testament autocomplaent» deia el president basc) dels terroristes, i ni HB ni els sectors més durs del PNB no se la creuen, aleshores tot podria anar bé. Però si realment algun dels signants de Lizarra té deliris que el duguin a suposar que hi haurà canvis d'estructura política a Espanya (i a França!) a canvi que ETA deixi de matar, malament anirem, com advertia divendres Josep Borrell.

Un tercer element és saber què passarà amb la presumpta ofensiva nacionalista contra la Constitució. Si la Declaració de Barcelona és, com pareix, una operació tàctica dels hàbils i admirablement maquiavèlics Pujol i Arzalluz per donar peixet als seus electors, ara que tenen eleccions, res no passarà. Com que mai en quasi vint anys han duit als parlaments respectius una proposta que suposàs una crisi institucional seriosa, res no hi ha que indiqui que en aquesta ocasió serà diferent. El mateix Pujol ja ha dit que de canvi constitucional res de res i que el que ell vol, que no és poc, és incrementar el sòtil d'autogovern a través del que diu «lectura autonomista» de la Constitució i que a Madrid consideren «xantatge nacionalista». Com que en el fons és el mateix de sempre, no afectaria el procés de pau. Ara, si els nacionalistes plantejassin reformes constitucionals o obrir portes teòriques a la segregació, i per aconseguir-ho intentassin fronts nacionals en els parlaments, aleshores la situació sí que es complicaria molt i la resposta més probable de Madrid seria un front antinacionalista en el parlament central. Una situació així, en la qual és fàcil suposar-hi tensions de màxim grau, no seria precisament el marc adequat del qual pogués néixer la pau. Ho deia Anguita, que l'atmosfera, en negociacions tan delicades, és essencial.

El final del procés és molt clar, com també deia Ardanza. Que els terroristes abandonin les armes i l'Estat, a canvi, els anirà reinsertant progressivament, després que, com reclama admirablement ERC, s'hagi trobat una solució paral·lela per als GAL. res més, i és moltíssim: és la pau. Però per arribar a una cosa tan senzilla, els camins s'endevinen plens de miserables disposats a tot per impedir-ho, com ho demostra el que diuen alguns columnistes del diari aznarista. Confiem, com diu Ardanza, que tothom estigui a l'altura de les circumstàncies. La pau s'ho mereix.