Dir que el llibre de Pere Fullana Antoni Maura i el maurisme a Mallorca (1853-1925) era una obra totalment necessària pot semblar un tòpic; però, en aquest cas no ho és. Els que hem hagut de treballar sobre la història contemporània de Mallorca sabem el que significa no tenir estudis colaterals que ajudin a fer conclusions o teories més rigoroses. La bona fe i la intuïció substituïa la seva manca. Però no voldria ser interpretat en el sentit que l'obra que ara coment només és per als investigadors. Està feta i pensada perquè pugui ser útil a tots aquells que volen conèixer un període de la nostra història poc divulgat i poc treballat.

Hi ha nombrosos estudis sobre la personalitat i trajectòria política d'A.Maura. Tots ells l'estudien com «l'home d'estat», amb molt poques referències a tot el que va significar Mallorca per la seva carrera política. Estudiar-lo des d'una altra pespectiva podia significar empetitir-lo? En tot cas, qui volgués fer-ho havia de sofrir les servituds d'aquelles obres, algunes d'elles quasi hagiogràfiques. Fet i fet, què importa Maura des de la perspectiva de la «història local»? Aquell home, considerat per molts com excepcional, superava el localisme. Un company seu de partit —el liberal fusionista— ja va dir fa més de cent anys «qué hacer si el Sr.Maura escribe sus triunfos en la Historia de España en vez de escribirlos en el Cronicón Mayoricense». Alexandre Rosselló, amb aquesta frase lapidària, va sintetitzar moltes coses de la Mallorca de llavors: mentalitat de dependència, per tant necessitat de ser tutelats per un poder superior. Clar i llampant: Sucursalisme i provincianisme. Fa cent anys ho va dir M.S.Oliver, no dic res de nou.

Deixant ara de banda si realment Maura va «escriure» grans «triunfos» —sempre he pensat que va fracassar en dues qüestions fonamentals: la catalana i la social—, del llibre de Pere Fullana cal destacar un seguit d'aspectes per a mi novedosos. Per exemple, les relacions d'A.Maura amb l'integrisme mallorquí, liderat pel seu germà Miquel. Aquells integristes mai no entengueren com Maura militava en el partit liberal, que en molt bona part havia integrat grups que desitjaven neutralitzar si més no evitar la influència de l'Església dins les institucions polítiques o dins l'ordre polític. En una carta que va enviar al seu germà sacerdot li diu: «¿por qué razón he de renunciar yo a ser fiel a la Iglesia y amante a la vez de las leyes que considero justas y provechosas?» Era el Maura liberal qui parlava, però aquí, en el seu partit, hi havia sectors que no es refiaven d'ell. I amb raó: A.Maura, quan ja no tingué els compromisos amb el seu cunyat Gamazo, es va passar al partit conservador, provocant a Mallorca —més que a Madrid— un autèntic escàndol. Mai més no tingué problemes amb l'integrisme ni amb l'Església catòlica, ans el contrari.

Tot aquests fets són estudiats per P.Fullana a partir de primeres fonts, especialament la correspondència de l'Arxiu Maura i la premsa del moment. De la primera part de l'obra cal destacar la descripció i l'anàlisi del procés de formació del partit liberal a Mallorca, del qual no se'n sabia quasi res. Per exemple, com hi ha uns sectors burgesos que responien a plantejaments federalitzants però que acabaren acceptant el sistema de la Restauració integrant-se en el partit liberal. Un sistema poc autèntic, cosa que m'ha confirmat l'obra que coment quan s'hi analitza cada una de les eleccions general en què Maura va participar, on es produeix un absentisme electoral aclaparant. Els «cambalaches» electorals, —és vocabulari d'aquell temps— el clientelisme i una societat allunyada dels seus representants, a Mallorca —on l'analfabetisme era dels més importants de l'Estat— eren d'una pregona evidència. Maura volgué anorrear el caciquisme, però no ho va aconseguir: a Mallorca el necessitava, fet més evident a partir del seu pas al partit conservador, majorment controlat per residus d'una noblesa mallorquina ja en decadència.

Un altre aspecte que cal esmentar és tot allò que es produeix una vegada A.Maura és defenestrat com a líder del partit conservador i apareix el maurisme com a moviment polític, amb continguts ideològics no sempre coherents. Les grans dificultats que aquí sorgiren i els problemes que hagué d'afrontar davant la divisió del partit conservador. Però, d'una manera especial el llibre dóna llum sobre uns fets poc coneguts: l'aparició de Joan March i Ordinas, amb un partit liberal «renovat» dins l'escena política mallorquina i que va enfrontar-se políticament i econòmica amb el grup social que seguia Maura. A partir d'aquell moment, A.Maura i els seus ja no van ser el que fins llavors havien estat.

A.Maura no va acceptar la Dictadura del general Primo de Rivera, encara que sí ho feren bona part dels seus seguidors, aquí i a la resta d'Espanya. Altres intentaren, amb Ossorio i Gallardo al cap davant, crear des del maurisme un partit que seguís el model democratacristià, però reexiren amb el projecte. A.Maura va profetitzar que aquella dictadura portaria a la societat espanyola a allò que va ser la Guerra Civil. Entretant, Joan March amb aquella dictadura i la que vindria després de la Guerra Civil, va fer-se enormement ric i poderós. Dos mallorquins, un darrere l'altre, havien de ser, a Espanya, de les personalitats més influents d'aquest segle.

El llibre de Pere Fullana, és i serà una obra necessària per entendre uns anys encara no del tot estudiats; però, a partir d'ara, no es podrà prescindir d'ella perquè està feta sine ira et cum studio, és a dir, per un historiador que ordena i interpreta els fets amb rigor. Hi hagué una època no gaire llunyana en què es va dir que del passat immediat només valia la pena estudiar tot allò que tenia connexions amb els moviments socials o de l'esquerra. No vull dir que en aquells moments d'opressió no fos necessari. El que era incomprensible és que, sovint per raons d'infantilisme ideològic, es deixés de banda conèixer allò que se'n deia el bloc social dominant, que, ben mirat, afaiçonà la societat que tenim, per suposat, diferent a la que va viure A.Maura. El que es tractaria d'esbrinar és si les mentalitats dels grups socials dirigents d'ara són les mateixes que les d'abans.