Des d'ahir i fins demà pensadors i investigadors socials s'han trobat a Barcelona convidats per l'Institut Català de la Mediterrània per parlar sobre «Els reptes de la interculturalitat a la Mediterrània». Hi són presents, entre d'altres, el sociòleg Alain Touraine, l'escriptor Amin Maalouf i els historiadors Jordi Casassas i Eli Barbani, per esmentar intel·lectuals venguts dels quatre punts cardinals de la Mediterrània. Tornem-hi, doncs, amb el tòpic de la interculturalitat mediterrània. Així és com antropòlegs, historiadors i fins i tot geògrafs analitzen aquest espai. Tothom fa servir el mateix tòpic, tothom destaca aquesta riquesa i multiplicitat cultural de la Mediterrània des que els britànics la descobriren ara fa uns dos-cents anys. Tothom excepte les institucions autonòmiques de Múrcia, el País Valencià i les Illes Balears que aquest estiu han posat en marxa una campanya per a la captació de turistes sota el títol genèric de «Mediterrània espanyola». Segons els promotors, les qualitats d'aquesta banda són la mar, el clima i el medi ambient. Les dues primeres són inherents a tota la conca i el medi ambient —se suposa que volen referir-se a una relació harmònica entre els homes i el territori i els recursos— no és, precisament, una de les banderes que puguin hissar al litoral d'aquestes regions. Fixem-nos que, per tractar-se d'una campanya de promoció turística, s'adreça a visitants que cerquen paisatges on poder posar els seus cossos en contacte amb el sol i l'aire. Contràriament, qualsevol mediterranòleg amb seny i capacitat d'anàlisi s'ha afanyat sempre a dir que la Mediterrània no és sols una mar i una franja de terra. Què és, doncs, la Mediterrània? És difícil, molt difícil parlar sobre una realitat tan diversa a la qual jo mateix pertany i això és així perquè és impossible pensar en tot allò que ens amara, en tot allò que circula per les nostres venes, però així i tot podem enunciar dos elements d'aquest complex cultural: la passió comunicativa i la passió descobridora. Què vol dir això? Pel que fa al primer element, i emmarcant-lo històricament, ens hem de referir a la circulació, els intercanvis i la curiositat que les dues ribes han mostrat sempre una per l'altra. Tanmateix comunicació no és sinònim de comprensió i massa sovint no s'ha escoltat l'altre, sinó que se l'ha volgut assimilar. En els darrers cent anys la comunicació dins la Mediterrània té exemples que han esdevengut traumàtics per uns i altres com la invasió demogràfica del Nord sobre el Sud o la inversa que es dóna ara.
La passió descobridora, històricament, la iniciaren els fenicis d'oest a est, però no vull usar el terme sols en accepció geogràfica; descobrir és trobar tot allò que un moment o altre hi hagué, tot allò que avui ha desaparegut i que emocionà Vasari, Goethe, Gaudí... i que avui ens segueix emocionant quan tocam qualsevol port o porta de la Mediterrània. Si féssim un informe de tot el que ha desaparegut a la Mediterrània ens envairia un gran escarrufament. Supòs que d'aquí ens ve la passió per tornar a conèixer tot allò que fou. Qui avui segueix parlant, encara que sigui tòpicament, de la Mediterrània el que vol és posar al servei de la contemporaneïtat els valors positius de la comunicació i el descoriment: conèixer l'altre. Segurament això és el que alguns diuen interculturalitat i que s'ha convertit en un terme que està de moda. Qui ha quedat fora d'aquestes noves tendències han estat les institucions en dissenyar una campanya de promoció turística fent servir inapropiadament el terme Mediterrània. Aquestes són les servituds de la fama.
