A Mallorca, després d'haver dinat o d'haver fet una bona berenada, sovint solem dir— bendinat— o —bé hem dinat. És una manera d'expressar que hem gaudit d'una bona teulada a l'hora de menjar. Aquesta paraula, que tothom atribueix al rei en Jaume i que segons conten, la va dir el conqueridor quan després d'una batalla, i a l'hora de dinar no tenint res a taula, es va haver de conformar amb pa i cebes, n'hi ha que diuen que va ser de pa amb alls i altres de pa amb oli. Jo no discutiré ni aquí ni enlloc, els ingredients d'aquesta menjada, però, em costa molt de creure, en aquest cas, que el futur primer rei de Mallorques, home respectat i poderós, s'hagués hagut de conformar amb tant senzill menjar, vull dir que no m'ho crec de cap de les maneres; el rei ho tenia bo de fer, bastava enviara qualcú de la seva tropa, a arreplegar qualque pollastre o qualque cabra pels rafals o possessions dels voltants, no crec que amb això hagués tingut manies. Jaume I, nascut a Montpeller al 1208 i mort a València 1276, fou comte de Barcelona, rei d'Aragó, de Mallorca i de València i senyor de Montpeller, fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller i, també fou l'autor del Llibre dels feits del rey en Jacme, una de les quatre grans cròniques medievals. Per conèixer, o almanco per intentar—ho, que és el que va ocórrer després d'aquell 12 de setembre, amb l'arribada i desembarcament de les tropes catalanes, ens cal fer una ullada a aquest llibre dels fets, per així saber que és el que ens diu el rei en Jaume de la seva primera vinguda a Mallorques.

En el llibre dels fets, el rei en Jaume ens diu entre altres coses que, en una reunió que tingué a Tarragona a casa d'en Pere Martel, juntament amb Guillem i en Ramon de Montcada, en Nunó Sanç, el comte d'Empúries, en Bernat de Santa Eugènia i altres nobles, es parlà de Mallorques. Fou el mateix Pere Martel, que els donà noves, car ja hi havia estat una vegada o dues.

La conquesta de Mallorca fou un fet molt pensat i estudiat, tant per part del senyor rei com per part dels nobles i dels bisbes, ja que tant un com els altres hi havien d'invertir molts dels seus guanys i arriscar—hi els seus homes i cavalls. En una altra reunió mantinguda a Barcelona, els comtes li diuen: «Si vós prenets un regne de sarraïns, ab ajuda de nós, que sia dins mar, e serà lo mellor feit que crestians feessen cent anys ha». I hi afegeixen: «Que us serà major honrament que si en conquerits tres en terra».

Posades les coses clares i decidits a conquerir Mallorques, els estols de naus partiren de Salou un dimecres matí amb oratge de terra, vint milles mar endins, el vent es mudà a llebeig i la mar s'embrutà, els nobles demanaren de recular i el rei decidí de continuar i per aixecar—los la moral els digué: «Nós anam en est viatge en fe de Déu e en nom d'ell anam, havem fiança en que ell nos guiarà». Entre l'hora nona i el vespre, s'enfortí la mar pel creixement del vent, que amainà abans que el sol s'amagués i ens diu el rei: «Al cessar lo vent veem l'illa de Mallorques e destriam la Palomera et Sóller e Almeruig». La primera decisió presa fou de desembarcar a Pollença però, el fort onatge els ho dificultà. El mateix rei demanà: «Si havia nengun hom qui fos estat en Mallorques o en l'illa». Un tal Berenguer Gairan respongué que ell hi havia estat i que hi havia un puig lluny de la Ciutat tres llegües per terra i per mar vint milles i que tenia per nom Dragonera i que era separat de terra ferma de Mallorca i que tenia un pou d'aigua dolça, a lo que el rei respongué: «no cerquem altre lloc i anem cap enllà, ja que hi ha aigua tant pels homes com pels cavalls». I cap enllà obriren veles. Entraren on el rei anomenà el port de la Palomera el divendres i hi romangueren fins dissabte a la nit. «Diumenge trobarem un lloc qui havia nom Sancta Ponça, e estimàrem que allí era bon lloc d'arribar. Era el 12 de setembre de 1229, avui fa 769 anys. E fo així emprés que el dimenge reposassem en aquel puig del pantaleu». Els cristians per voler conquerir i els musulmans per voler conservar, el primer dia ja entraren en batalla. «E quan foren tan prop los crestians dels sarraïns, com serien quatre astes de llança de llong, giraren les testes los moros e fugiren». De tota manera, la batalla es produí, ja que el rei ens diu: «Mal nos n'ha pres que vençuda sia la batalla primera de Mallorques e nós no hi siam estats». Ja que ell no hi prengué part directa. A la matinada del dimecres: «Quan venc en l'alba, llevam—nos tots, e oïm nostra misa en la tenda nostra, e el bisbe de Barcelona féu sermó». El rei en Jaume, en el llibre dels fets, ens conta d'una manera tan clara tota la seva vida i obra que fins i tot es coneixen fets tan puntuals com: «E dita la missa, en Guillem de Montcada combregà, e ab los genolls ficats reebé son Creador, e plorant e caent—li les llàgremes per la cara».

De les menjades reials poca cosa en comenta, trobam en el dia abans o sigui el dimarts: «E nós encara no havíem menjat, e dixem que, quan haguem menjat enviam nostres porters a cada un dels rics hòmens». Però tornant al dimecres, a la serra de Porto—pí esdevingué una batalla terrible, amb victòria cristiana, ja que trobam que el comte Nunó Sanç li diu al rei: «Bon dia és vengut a vós e a nós que tot es nostre pus aquesta batalla havets vençuda». Però la guanyada batalla, va entristir el rei quan el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou li digué: «Ah sènyer més havets perdut que en Guillem e en Ramon de Montcada son morts. Com morts?» Digué el rei, i segueix: «E pressem—nos a plorar, mas ara no plorem que ara no es hora de plorar, mas llevem—los del camp, pus que morts són». Avançat l'horabaixa al rei se li obrí el cor, és aquí a on demostra la seva sensibilitat guerrera quan des del puig de la serra de Porto—pí, destria allà enfora, brillant pel sol ponent, la Ciutat. «E anam—nos—en poc a poc tro sus a la serra de Porto—pí, e vim Mallorques e semblans la plus bella vila que anc haguéssem vista, jo ni aquells qui ab nós eren. Tant enfeinat devia anar el conqueridor, que sovint ni es recordava de menjar, després d'haver vist la Ciutat més bella mai vista, li degué entrar talent de valent, ja que li digué a en Nunó Sanç: «Fe que deíg a Déu gran fam e, que ui no mengé». A la qual cosa el comte li respongué: «Sènyer, n'Oliver a parada sa tenda e adobat de menjar e lla porets menjar». El rei, en cap moment ens diu el que va menjar, però si que, almanco en aquest cas, ens conta fil per randa que la menjada que va fer, fou un sopar. «E anam lla e menjam, e quan haguem menjat veïa hom les esteles al cel». Sembla clar, doncs, que si es veien les estrelles del cel, és perquè ja era fosc o sigui l'hora de sopar, mai de dinar.

Serà difícil d'esbrinar si qualque pic el rei en Jaume va dir «bé hem dinat», o si va esser «bé hem sopat», o fins i tot si fou «bé hem menjat». El cert però, és que la llegenda li atribueix aquesta frase. Sigui com sigui, quan a mi qualcú em demana com és la història, jo li cont que, una vegada hi havia el rei en Jaume que per dinar va menjar pa i cebes, i en acabar va dir «Bé hem dinat». I és que la imaginació de la nostra història és tan maca que sembla lògic, que el nostre rei en Jaume després d'haver vist la ciutat més bella mai més vista i d'haver fet un bon àpat digués «bé hem dinat».

A tots ens caldria cada 12 de setembre, recordar aquell 12 de setembre de 1229 en què el rei en Jaume va desembarcar a Mallorca, la conquerí i la va poblar de catalans —els nostres avantpassats—, l'1 de març de 1230 el rei en Jaume promulgà la carta de franquesa, on per estimular la repoblació declarà una sèrie de drets individuals, ens va donar unes lleis i uns privilegis, que 45 anys després, o sia el 12 de setembre de 1276, el seu fill, en Jaume II de Mallorques les va ratificar dins l'església de Santa Eulàlia, però això, ja és una altra historia.