El correbou no és una expressió de la cultura popular fornalutxenca, sinó la pervivència d'una pràctica que va ésser molt freqüent a Mallorca, sobretot, al llarg del segle passat i principi de l'actual. Joan Llabrés Bernal, Joan Pou Muntaner i Joan Estelrich, entre altres, fan referència a l'intent de regular-la per part de les autoritats, o de prohibir-la, sota risc de sanció econòmica. Fins i tot, a vegades, el correbou era l'excusa per a procedir al linxament de l'animal, que havia resultat poc agressiu en la seva lluita amb els cans. He trobat referències que ens confirmen la pràctica d'aquesta salvatjada a les places de toros de Binissalem, des Molinar i de Palma. I no únicament n'eren víctimes els bous, sinó també els cavalls dels picadors que abandonaven l'arena ferits. Comunament eren rematats a bastonades pels nins que no havien tingut accés a les graderies de la plaça. Un d'aquests cavalls, va ésser passejat per la Rambla, amb els budells penjant per les ferides. I va caminar fins al darrer alè, perquè els nins l'obligaven a seguir amb punxades d'agulla i bastonades. Eren altres èpoques i altres sensibilitats, és cert. D'altra banda no del tot enterrades, perquè part dels fornalutxencs s'entesten a fer-les perviure. Dissabte passat va celebrar-se un altre correbou, a Fornalutx, amb una diferència respecte als dels anys anteriors. Aquest cop volaren paparres i les arreplegaren totes els membres de la Societat Protectora d'Animals, que no feien altra cosa que manifestar, civilitzadament, el seu rebuig a la festa. Els agressors sembla que duien dues copes de més. Dues o mitja dotzena, la nit en vetla i unes ganes irresistibles de donar sortida a la violència que havien congriat de mica en mica. Les multituds, quan s'enceguen, esdevenen irresponsables i covardes, i tant són capaces de tupar un animal com una persona, sense reparar en la magnitud de la seva acció. En qualsevol cas, aquesta agressió a la qual faig referència, va ésser el primer despropòsit d'un despropòsit més gran que és el correbou. Diguin el que diguin els fornalutxencs, avui per avui no hi ha arguments per a defensar-ne la pervivència. Ni tan sols es pot al·legar el risc, com a justificació emotiva, perquè la massa fa lulea, es belluga i corre davant un bou lligat per les banyes i que únicament es pot moure en direcció cap allà on l'estiren. El correbou és una explosió de crueltat, sense cap atenuant ni justificació. O, si tant voleu, una concessió als brètols que ho passen d'allò més bé repartint llenya. D'això "del fet de maltractar un bou en una nit de borratxera" no se'n pot dir tradició, sinó barbàrie. I si els fornalutxencs són incapaços de renunciar a aquesta festa, el parlament o el govern disposen de mitjans legals i dissuasius com per a posar-hi fi.