Supòs que mantenir el calendari Gregorià deu ser una rèmora de la tradiciò o una servitud als convencionalismes a vegades tan necessaris per mantenir un cert ordre, ni que sigui en una cosa aparentment tan absurda com encofrar arbitràriament en seqüències el contínuum de la nostra existència dins aquest caos de daltabaixos bursàtils i crisis nascudes en el darrer cul del cove del món però que, com la remor d'una mar vella, ens sacsen de les nostres butxaques. O potser és una manera de no perdre definitivament el nord i els darrers lligams amb aquell big ban astronòmic que, mirau per on, ens ha possibilitat l'existència.
Sigui com sigui, a les nostres latituds, tanmateix, a la pràctica ens regim per un altre calendari: l'escolar. I no ho dic perquè jo sigui del gremi i vulgui mitificar-lo o atorgar a la meva tasca docent més mèrit del que té. No. Ho dic perquè així ens entenem tots i sabem que l'any nou que comença al setembre i acaba el juliol. L'estiu, les vacances marquen una frontera difuminada o total "segons les possibilitats d'exercir això que, modernament, se'n diu desconnexió" entre dos cicles.
Els aforismes populars ens ho reafirmen: any nou, vida nova. Els estudiants es proposen no fer tant el pandero abans de reintegrar-se a les aules; els ensenyants miren de marcar-se noves fites i superar-se; el Barça intenta fer campió de lliga, el Mallorca, fer un paper digne i els polítics, com si pels porus eixamplats per les canonades de suor padleiana s'hi haguessin infiltrat totes les idees del món, fan noves propostes per tal de millorar allò que ells diuen la qualitat de vida dels ciutadans.
Entre raquetada i raquetada, els polítics, durant l'estiu, tenen temps d'assistir a qualque «soparil·lo» o a qualque cocktail més digestiu on, suposadament, enterbolits per onades etíliques fan volar l'estel de la imaginació. Així no ens hauria d'estranyar gaire que, si això que diuen ara "que a la lluna hi ha tanta d'aigua" s'hagués sabut dos mesos abans, Fageda hauria promès als ciutadans de Palma fletar un Cabo Prior sideral i oferir-los, si no la lluna dins un cove "no l'hem de confondre tampoc amb Santa Rita", sí, com a mínim, aigua llunàtica.
Tanta sort que, reintegrat novament a les aules, he pogut comprovar damunt la meva pell que ens trobam ja a primers de setembre. I és que entre la xafogor icertes declamacions dels polítics, tot em feia pensar que ens trobàvem en plena canícula agostenca. Es pot prendre amb un mínim de seriositat això que, els més optimistes en deim moratòria urbanística, ens ha promés el sr. Matas? O la reacció de na Maria Antònia, com si digués sense despentinar-se: ara ja vénen a ses nostres, tot afirmant que això és el que UM sempre ha proposat? Voleu dir que no són altres coses que afirmacions untades de cremes solars, oloroses i encisants a primera vista, però que, com el bronzejat, desapareixeran tan aviat com bescanviïn la minifaldilla per l'abric de pell? És que vénen eleccions, diuen... O arrencada de cavall i arribaad d'ase, reblen els més escèptics.
