Si l'objectivitat i el reconeixement dels mèrits aliens no fossin fruites tan preuades i escasses, la generalitat dels observadors i protagonistes de la vida pública, qualsevulla que fos la seva ubicació ideològica, convendrien a assenyalar com a fet propi més destacat de la vida política insular de les darreres dècades "tantes com vulgueu" l'existència/presència, del PSM-NM.
Per a constatar que els comptes no van errats, sigui bo recordar que per bé que el nacionalisme polític a Mallorca havia estat elaborat intel·lectualment a principis de segle, era mancat de tota experiència política mínimanet reixida o simplement duradora, en sentit ben divers d'allò que succeí en el Principat. És així, doncs, que repassar els esdeveniments viscuts per aquest país d'ençà de la transició democràtica "per no remuntar-nos més" produeix, des de la perspectiva del seu recobrament nacional, un pesarós decensís només alleugerat per la constància viva d'un partit autòcton, fermament nacionalista, que té en la defensa decidida de l'autogovern, de la llengua, de la cultura i del territori els seus referents ideològics irrenuncialbes, i en la praxi honrada i coherent d'aquests postulats la prova fefaent que hi ha altres formes de fer política diferents del sucursalisme anihilador.
No d'altra manera, lluitant dia a dia contra forces desproporcionadament més poderoses econòmicament "els partits centralistes" i contra la inèrcia històrica "més poderosa encara" de l'esclavatge mental, en la seva breu vida el PSM-NM ha fet solc, ha fet pedagogia de valors tradicionalment tan menystinguts aquí com els que l'identifiquen i, amb tossudesa tranquil·la, persistent, ha aconseguit que nasqués, cresqués i es consolidàs el sentiment i consciència nacionalistes, traduïts avui en una notable presència institucional i en un futur immediat que, electoralment parlant, hom pot esperar millor.
Nogensmenys, cal afirma que aquest previsible augment electoral del nacionalisme representant pel PSM-NM no treu que la situació del país, des d'aquesta perspectiva nacional, sigui més aviat crítica, encara que sembli paradoxal dir-ho. Aquesta crisi s'identifica de forma incontestable acceptant com a indicador del grau d'alè que encara ens resta el de l'ús social de la llengua, el de la seva salut i vitalitat quantitativa i qualitativa. Josep Maria Llompart "d'entre d'altres" proposà la idea de la llengua com a paret mestra del país, advertint que encara que era cert que un nació no s'estructura només sobre la llengua com a tret diferenciador, a l'idioma li pertany un paper de transcendència definitiva atès el seu caràcter de vehicle d'expressió i de cohesió social. És, fet i fet, el mateix que expressaren els versos prou coneguts de Marià Aguiló: «Poble que sa llengua cobra/ se recobra a si mateix».
Doncs bé, si la llengua suporta tot l'edifici de la nostra nació i la «paret mestra» que n'és, és plena d'esquerdes, amenaça d'ensorrar-se sense remei "tal com palesen els estudis acadèmics elaborats sobre la matèria", confiar a fer camí amb «la persuasió de la raó» que el nacionalisme com a ideologia ha de produir en la majoria de la població és una estratègia insuficient. I ho és perquè en direcció contrària a la presa progressiva de consciència nacional és fa present una població, cada cop més nombrosa, lingüísticament castellanitzada i, per tant, aliena a qualsevol consideració política que es basi en la identitat col·lectiva d'un poble que aquest sector no reconeixerà com a existent. És a dir: el nacionalisme guanyarà adeptes lentament per l'empenta neta de la convicció, però perdrà de forma accelerada "perd ara ja" base electoral potencial, atès que aviat Mallorca serà inexplicable com a realitat diferenciada amb l'esvaïment progressiu d'una característica identificadora tan prominent com la llengua pròpia.
En conseqüència, res no convindrà més al país, a la seva supervivència, que els partits amb responsabilitats sobre la qüestió nacional hi prenguin esment. Planerament, que hi prenguin esment.
