Només a la dreta valenciana (espanyola) corresponia enterrar allò que només ella havia desenterrat fa vint anys: la batalla de la llengua. I el preu a pagar per l'esquerra era esperar que l'ambició política d'Eduardo Zaplana també passés per aquí i assumir-ho així. I així ha estat. Acceptada la premissa, un pacte lingüístic com l'emès pel Consell valencià de Cultura el passat 4 de juliol i una llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com l'aprovada per les Corts valencianes el passat dimecres, ambdós textos contemporanis encara dels grups de pressió feixistes valencians, només tenien avui la sortida pacífica que han tingut. I és cert que no pot ocultar-se que ambdós documents (avui ja només un: la llei inclou el dictamen) són sòlidament boirosos, però d'una confusió política que es decanta (Barcelona i Madrid estrenyen però no ofeguen) del costat de la unitat de la llengua. I Zaplana ha guanyat molts punts en l'àmbit estatal, però era o això o eternitzar la batalla de la llengua. I tot s'ha de dir, al president valencià no li ha faltat valentia si tenim en compte que és l'Ortega Lara de la directora de Las Provincias. El seu peatge era, en aquesta ocasió, no només torejar la mare, sinó també ressuscitar i matar el pare alhora: Fernando Abril Martorell. Aquesta segona fita era més fàcil que la primera (Abril Martorell va morir el passat 16 de febrer), però més rocambolesca i esquizofrènica. La matinada del 21 d'abril de 1982, Abril Martorell, aleshores diputat per UCD, sortia eufòric del Congrés dels Diputats i envestia, fatxenda, els senadors Francesc Ferrer i Gironés i Josep Benet, que es trobaven davant de l'Hotel Ritz: "Reconec que la llengua de Catalunya i la de València tenen un 90% de semblança, però cal que els valencians tinguen una llengua pròpia feta pel poble, res de la Universitat. Farem una Acadèmia que es dedique a aquest 10% de diferència i quan hagen passat uns 7 anys o 10, que l'Acadèmia i l'Institut d'Estudis Catalanas, d'igual a igual, pacten i troben les convergències que hi puga haver". Celebrava així l'èxit per l'acord sobre l'Estatut del País Valencià que s'acabava de signar: la llengua es diria valencià i el país Comunitat Valenciana. Paradoxalment, Abril Martorell ha estat ressuscitat i enterrat per segona vegada en nom de la seua pròpia ideologia: la lluita pel centre, aquest espai polític tan apreciat per Zaplana com per Joan Romero, el secretari general dels socialistes valencians. Finalment, no hem d'oblidar que, malgrat que la pau lingüística és relaxant i fins a cert punt alliberadora, l'han signada només els dos partits nacionalistes espanyols i que això també té el seu preu: desestimaren l'esmena d'Esquerra Unida que demanava per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua l'establiment de relacions horitzontals amb les diverses entitats normatives de les llengües de l'Estat (fins aquí arriba la llei) "i prioritàries amb les que comparteixen el mateix sistema lingüístic". La pau és bona i s'ha d'agrair en la mesura que evita la guerra, però com la Constitució també s'ha de poder interpretar i ningú no pot oposar-se al fet que la democràcia plena sigui un procés d'exigències plantejades des de la raó, mai no de renúncies front a la irracionalitat.