Aquests dies el president Matas pateix una preocupació doble. La primera consisteix en la necessitat que té de centrar el partit, tal com fa Kosemari a nivell estatal. L'altra, a mirar com li espipella una mica de protagonisme a Maria Antònia Munar el dotze de setembre pròxim. Pel que fa a la moderació dels conservadors, ho té difícil. Tant Cañellas com Verger, cadascun per la seva banda, cavalquen mamuts, perquè en el seu ideari constitucional el Pepé no preveia la possibilitat de fer"se amb el poder, i deixà els cavallets i els ponis per a la gent d'UCD. Vull dir que la dreta mallorquina és de ronyó clos. Ningú posa en dubte que Matas és un aznarista fidel, com ho demostra el fet que va aprendre a jugar a padle a correcuita en saber que l'home del bigoti s'havia comprat una raqueta. A posta Aznar hi confia. Però demanar"li que centri el Pepé balear és demanar"li massa. Si més no, és tan difícil com exigir"li a una somera que faci ous. Que exager la nota? Analitzem els darrers fets o consultem les hemeroteques. Quan el president ha proposat un pacte polític per a controlar la construcció, li han plogut flors de per tot, mesclades amb qualque pedrada que procedia de ca seva. A les primeres campanyes electorals, un dels seus assessors més preuats, agafava una taronja, la tallava en dos trossos i tot seguit s'adreçava a l'auditori en to triomfal. «Ací hi ha la dreta», deia assenyalant el tros de taronja de la seva dreta. I el temps que assenyalava l'altre tros, afegia: «i ací hi ha l'esquerra». Després, ja amb el públic a la butxaca, es plantejava la pregunta següent: «on és el centre?». No cal ni dir que aquest orador mai no el trobà, i difícilment permetrà que el president el trobi si ell li fa de pigall. Així que Matas no ho tindrà gens fàcil si pretén centrar el Pepé. Potser, per tal d'acostumar la seva gent a la moderació, hauria de substituir la política de decisions que vol emprendre, per una altra de gestos. De fet Aznar va començar a desmarcar"se de l'ala més blava del conservadorisme, en dir que Azaña era dels seus, i quan va fer"se amb La Arboleda Perdida perquè l'hi signàs el seu autor, Rafael Alberti. Aleshores els conservadors més terrossos digueren que era boig. Però ell aconseguí encetar caminois per on pogués transitar la dreta espanyola cap al centre. Matas hauria d'iniciar una política consemblant. Per exemple, pot reivindicar la memòria històrica de Gabriel Alomar, l'intel·lectual a qui el seu padrí, aquell socialista digníssim anomenat Joan Matas, admirava tant. D'altra banda, qui li impedeix, demà mateix, demanar a un municipal per on cau qualque llibreria i, un cop dedins, fer"se amb deu o quinze títols de López Crespí? Si els seus s'assabenten de mica en mica que el president fa coses rares, no s'estiraran els cabells quan s'adonin que pretén centrar el partit. I a més a més és possible que li surtin imitadors entre la gent de Noves Generacions, potser més sensibles a la literatura i a les coses de l'esperit que la guàrdia vella. Ara per ara, entre els conservadors balears, no hi ha cap colomet, tot són gavilans i qualque tord amb gavatx de pollastre. Els colomets són al despatx de dona Maria Antònia, que els alimenta amb veça i aigua clara, a l'espera de retornar"los la llibertat ella mateixa, el migdia del dia dotze. Serà, exactament, quan repicaran gojoses les campanes de la Seu. Al temps que els canonges beuran palo amb sifó i rosegaran galetes per a celebrar no sé quina història del Rei en Jaume, dona Maria Antònia amollarà colomets sota un cel puríssim. Vet ací l'altra preocupació de Matas. El convidarà la senyora a compartir l'amollada com l'any passat? Els emissaris de presidència l'han sondejada; però, en lloc de donar resposta, la senyora s'ha limitat a mirar"los amb aquella mirada inescrutable que sols tenia Franco abans de signar una pila de penes de mort. Amb tota sinceritat, convé que per la Diada el president se'n vagi a compartir una fideuà amb Zaplana. No crec que enguany hi hagi colomet per a ell.