Dissabte passat, el Mallorca va guanyar el seu primer títol oficial de tota la seva llarga història de 83 anys. Jo vaig tenir l'honor i la sort de viure l'històric moment com a enviat especial d'aquest diari, en el marc incomparable (com se sol dir, però aquesta vegada és cert) del Camp Nou. I la veritat és que vaig gaudir d'allò més. El Mallorca, aquest equip reconvertit en súperMallorca pel bruixot Héctor Cúper, ens està donant moltes alegries darrerament.

Aquests darrers dies d'agost crec que val la pena dedicar-los a celebrar intensament la victòria mallorquinista.

Qui signa, moltes vegades ha exercit una crítica més o menys rotunda de certs aspectes relacionats (per bé que col·lateralment, alguns) amb l'actualitat del primer equip de Mallorca. Ara em vull limitar a donar l'enhorabona a la directiva, jugadors, equip tècnic, socis i mallorquinistes en general.

Tot i així no em puc resistir d'expressar una por que em volta pel cap aquests dies de glòria. Fa uns anys, quan el Barça va guanyar una d'aquelles lligues en sèrie de l'època Cruyff (un és cruifista, és clar), un periodista li va demanar a aquest mestre del futbol quin partit recordava com el millor de la temporada. Cruyff va respondre que el que havia perdut l'equip barcelonista dins Saragossa per 6-3. I va afegir la seva particular explicació: aquella golejada quasi humiliant havia fet reaccionar l'equip, fins al punt de no tornar a perdre cap partit i proclamar-se campió de lliga. Idò jo tenc por que als jugadors del Mallorca no els passi el mateix però a l'inrevés, és a dir, que pensin que la feina està feta i comencin la dura temporada d'enguany ressacosos i confiats. Seria terrible i difícil de recuperar.

Bé, no ens posem dramàtics i recuperem el fil de la il·lusió i l'emoció de ser per primera vegada campions d'alguna cosa, que després de tota una vida sense cap títol, aquesta Súper Copa té un dolcíssim gust a mel.

Repetesc, Enhorabona Mallorca! I que aquesta Súper Copa no sigui la darrera!