Mallorca, terra d'acollida de gent d'arreu del món, cal que tengui policia autonòmica per ajudar a cohesionar la societat. Una policia mallorquina,que parli la nostra llengua i que ens defensi a tots, que sigui la força garant de la nostra identitat. Cal començar ara que hi ha el govern de progrés a fer camí per consolidar les llibertats de la comunitat de les illes Balears i Pitiüses. Atentament.

Francesc Domènec Ferrer. Carrer del Dos de Maig. Palma.

Això és Alabama! (V)
(Les cartes que precedeixen la que publicam avui varen aparèixer al Diari de Balears els passats dies 9, 11, 16 i 19 de setembre).

NOVENA REFLEXIÓ: La llengua és, sobretot, un model de vida. La identitat d'un poble és la seva personalitat, és el conjunt que defineix la seva cultura i constitueix el factor més important per establir diferències amb altres nacions. La identitat catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i Espanya (més depredadora que mai), perquè té una gran personalitat i marcades diferències amb qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola, la qual representa el mite del caçador. La cultura matriarcal catalana representa el mite del llaurador. Ells són soldats («conquistadores»), nosaltres gent de jardí. Ells tenen capitans i místics. Nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb uns pocs exemples, es fàcil demostrar que no pertanyem a la mateixa cultura ni som la mateixa nació. Tenir idiomes distints estableix un mecanisme diferent de comunicació, però, sobretot, d'expressió; de manera d'entendre el món i la vida. Quan són sincers, ells parlen «en plata» (una metàfora materialista) o «en cristiano» (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres parlam clar i català. En cas de dificultat, ells toquen fusta (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l'espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de la porta de ca nostra. Ells «adiestran»: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres, ensinistram: educam amb mà esquerre. Ells es posen l'anell de casats a la dreta. Nosaltres a l'esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen «sinvergüenzas», gent sense gens de vergonya. Nosaltres tenim pocavergonyes. Ells fan les coses «de los pies a la cabeza». Nosaltres, de cap a peus, perquè primer pensam. Ells diuen «al fin y al cabo»; és a dir, conclouen les coses a l'inrevés del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats. Davant d'un desastre, ells van de «cráneo». Nosaltres, de cul! Ells exigeixen «impuestos» (d'imposició). Nosaltres preferim les contribucions (d'aportació solidària). Ells tenen «vírgenes». Nosaltres, marededéus. Ells converteixen l'home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l'home i és senyora dels seus béns. Ells prediquen allò de «la maté porque era mia». Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però mai a matar! El seu «sábado, sabadete» significa dia d'oci i de festa. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina, perquè per fer festa i anar mudats ens endiumenjam. Per descriure els elegants, ells diuen «armados de punta en blanco» (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anem «de 21 botons» (com els antics serenos). Ells diuen «'oiga!» (un acte passiu). Nosaltres demanam que ens escoltin. Ells usen imperatius («calla!»). Nosaltres convidam (vols callar?) i, si hem d'insistir, encara introduïm un factor més d'imprecació (vols fer el favor de callar?). Ell beuen «tinto» (de tinta) i nosaltres vi negre. Ells tenen «el gordo de Navidad» i nosaltres la grossa. A un astut li diuen «perro viejo». Nosaltres, un bon tord. Els seus folls estan «como una regadera» (fent aigua de per tot). Els nostres, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat), estan com un llum! Ells anomenen els genitals amb elements monocromàtics i morts («pito, concha»...). Nosaltres, amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu...). Ells tenen «vinagreras» (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli). Nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van «en cueros», nosaltres en pèl. Ells, despistats, «no tienen ojos en la cara», nosaltres tenim els ulls al clatell. Ells, a l'hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i «los echan a suertes». La nostra cultura és més racional: el gran fa les parts i el petit tria. Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Etcètera, etcètera, etcètera...
(continuarà si el Director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de LA IDENTITAT REEIXIDA.

La Ruta de la Pedra en Sec incompleta  

El passat 12 de setembre apareixia en aquest mateix diari una notícia en la qual s'informava de la intenció del Consell de Mallorca de promocionar en fires turístiques internacionals la Ruta de la Pedra en Sec (GR 221). La informació apareixia acompanyada d'un gràfic amb els diferents trams previstos i realitzats. Pegant una ullada a la imatge ja es fa evident que algunes de les dades que apareixen en la informació són del tot errònies. Resulta ben visible que no és cert que un 92% de la ruta estigui oberta. O bé la imatge està desfasada o bé la consellera Julve té un petit problema amb les matemàtiques i s'ha oblidat de com es fa una regla de tres o es calcula un percentatge.

A la notícia es diu que la ruta transcorre entre Andratx i Pollença quan, malauradament, és impossible que la Ruta de la Pedra en Sec arribi a completar tot el seu recorregut ja que, deixant de banda els problemes de pas existents en altres zones, hi ha un tram, entre Estellencs i Banyalbufar, que està legalment tancat. Aquest tram de la ruta es correspon amb el traçat d'un camí públic usat de manera continuada fins als nostres dies i que ara, a causa de la ineptitud i la desídia de l'Ajuntament de Banyalbufar i del Consell de Mallorca a l'hora de defensar-ne la titularitat pública, resta legalment tancat al seu pas per la possessió del Rafal. Per això resulta del tot impossible que la Ruta de la Pedra en Sec estigui acabada i per tant, promocionar una Ruta de Gran Recorregut com a atracció turística quan aquesta no existeix es pot considerar un engany publicitari.

Que el Consell informi que promocionarà una ruta inexistent pot ser per diversos motius: que ignorin la situació real i l'estat actual de la ruta (fet que vendria a demostrar la deixadesa del Consell en tot aquest projecte) o que pretenguin enganyar els turistes que vénguin a visitar les nostres muntanyes i, de passada, a tots els mallorquins que hem llegit la notícia de la promoció turística de la Ruta de la Pedra en Sec.

Cal recordar al Consell i a l'Ajuntament de Banyalbufar que és la seva obligació recuperar la titularitat pública del camí des Rafal i que fins que això no sigui així és absurd promoure cap tipus d'iniciativa per a promocionar una Ruta que, de moment, és impossible de completar.

Miquel Albertí. Palma.

Carta oberta al PSIB des de La Real (Part I)
Senyores i senyors (ciutadans i ciutadanes) del PSIB, vos vull adreçar aquestes lletres per veure si a algun de vosaltres li queda un dit de seny i vergonya.

Recordau el que heu estat fent aquests darrers 4 anys amb la gent de la Real, no?, idò ens heu estat utilitzant per fer oposició al govern, perquè segons ara es veu us importàvem un rave i l'únic que us interessava era la nostra oposició als projectes destructors de la nostra estimada terra fomentats pel PP. En realitat durant 4 anys l'oposició al PP l'hem feta les plataformes ciutadanes que hem alçat la veu contra la pesta bubònica (Joan F. March dixit) que arrasà la nostra terra. El meu homenatge a les plataformes anti-autopista d'Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de Ses Fontanelles, la plataforma Parc-Sí i també la plataforma Salvem la Real, d'entre d'altres que em disculpin si no les he anomenades. Nosaltres hem fet l'oposició al govern corrupte del PP, vosaltres us heu aprofitat de nosaltres per aconseguir les cadires i els cotxes oficials que avui teniu.

Te'n recordes Carles Manera de a quants de concerts i manifestacions de Salvem la Real has assistit? Te'n recordes Aina Salom de la teva ferotge defensa de la reforma de Son Dureta i tot el que vares escriure i dir contra la construcció de Son Espases. Te'n recordes Francesc Antich de les reunions a La Real que assistires amb nosaltres i et comprometeres que en ésser President de la Comunitat l'hospital es faria a Son Dureta. Te'n recordes Francina Armengol de les fotos que venies a fer-te a La Real cada cop que hi havia «moguda». Jo sí que m'enrecord de vosaltres i també tenc escrits els vostres compromisos: Programa electoral del PSOE per les autonòmiques de 2007 Pàgina 41: Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicado en la finca de Son Dureta.

Discurs d'investidura com a president de Francesc Antich 06/07/07 Per cert, tenim tot un catàleg d'actuacions, reformes, transformacions i millores per als hospitals de les Illes. Igualment, vull anunciar que paralitzarem les polèmiques obres de Son Espases i analitzarem, de forma immediata, la situació econòmica, jurídica i patrimonial, amb l'objectiu de construir un nou hospital al solar de Son Dureta.

I si mirau les hemeroteques us fartareu de llegir que el vostre compromís és no fer l'hospital a Son Espases.
Continuarà ...
Xisco Sastre (Salvem la Real).

Carta oberta als catalans:
Som un mallorquí que sempre ha simpatitzat amb els pobles sense estat, dominats per altres imperialistes que els ofeguen culturalment, com són Euskadi, Irlanda del Nord, Còrsega, Kurdistan, Catalunya, etc.

Ja vàreu rebre una gran decepció, a causa de les pressions dels citats imperialistes, arran del rebuig a la Federació Catalana de Hoquei per poder jugar oficialment, dret que havia guanyat a la pista.

Ara, ja no es tracta d'un partit oficial, sinó amistós i vos han dit: aquí manam nosaltres i vosaltres sou uns vassalls i heu d'obeir i no jugueu contra USA.

Per això no sé per què esperau més. Teniu una solució no fàcil però sí factible. Pensau que el fonamentalisme d'Aznar va fer pujar espectacularment Esquerra Republicana i vist que tot el PP, i molts del Psoe (Bono, Ibarra, etc) no cediran mai ni a una simple separació esportiva, podríeu, a les properes eleccions, ajuntar-vos tots els catalans demòcrates sota una mena de lliga catalana, o amb una altre nom i, assolint la majoria absoluta, sol·licitar la independència a l'ONU.

Sabem del centralisme ultra de França, Espanya, etc, però, ¿Com podrien refusar una petició pacífica quan hem hagut de patir guerres com a l'antiga Iugoslàvia (aquí on veis Sèrbia pensau en Castella) per acabar en la separació?

Crec que hauríeu de fer aquest esforç. Els amants de la llibertat dels pobles vos ho agrairíem i pot ser en prendríem exemple. Gràcies.
Martí Torrens Artal. (Rebuda per e-mail).

La pastanaga  

Sembla ser que Cristina Narbona, és a dir, el Ministerio de Medio Ambiente, vol comprar o expropiar Ses Covetes i no sé quantes finques més de litoral de les Illes.

El pressupost disponible no sortirà dels diners que, d'acord amb l'Estatut Balear, ens ha de restituir l'Estado per allò del deute històric? Les finques comprades o expropiades, de qui seran propietat? Del Ministerio o del Govern de Balears?

A la Ministra cal dir-li que ja està bé. Aquesta senyora que no és manxola, encara que ens ha vingut coixa, el primer que va fer és carregar-se el Plan Hidrològico Nacional de Jaume Matas, per cert aprovat amb un consens excepcional.

Ja està bé de refregar-nos la pastanaga pel nas. Si ens volen ajudar, que ens donin els euros i aquí es decidirà com els gastem. Per què s'obliden que som una autonomia tan històrica com les veïnes?

I ja està bé d'amenaçar amb expropiacions, si no aconsegueixen comprar. Tampoc ens agrada gestionar propietats balears d'un Govern que no és el d'aquí. L'exemple de Cabrera està molt proper i l'aigua de l'Ebre, que se continua abocant amb generositat al Mediterrani, no ens arriba. Tampoc no sabem què fer amb els residus de les dessalinitzadores, que tant li entusiasmen.

Fernando Santayana. (Rebuda per e-mail).