Les figures de verd urbà han anat evolucionant al llarg de la
història de l'urbanisme, podem diferenciar entre les estructures
lineals de comunicació i passeig i les superfícies més o menys
regulars de trobada. Entre les formes no lineals hi pot haver
moltes diferències en la seva geometria, els anglesos diferencien
els square, circus i crescent, però qualsevol morfologia és vàlida
per a crear un espai de reunió. Les primeres places foren
majoritàriament dures, àgores de tipus civil, militar i/o amb
esglésies, actuant fins i tot de cementiri. Aquestes places
normalment es troben a l'interior de les ciutats. Per altra banda,
a l'antiga perifèria i sovint confrontades amb les portes de les
murades, trobem les places del mercat, més verdes, per a tenir
ombra. Són el lloc on hi havia l'intercanvi amb la producció de
l'exterior. La Porta de Sta. Catalina en seria un exemple. Aquesta
organització sembla l'estructura d'una cèl·lula viva, i és que les
ciutats, abans de la metàstasi, tenien una organització molt
cel·lular.
Acceptada la metàstasi es tomen murades, es romp la membrana
cel·lular i a més es fan noves ciutats sense l'estructura cel·lular
originària, perquè les funcions i les formes de transport i el
nombre d'habitants han canviat, per tant apareixen noves solucions
en verd per assolir un cert nivell d'higiene física, psíquica i
ambiental dins les noves ciutats i els nous eixamples. Obrim un nou
nivell d'organització que des del meu punt de vista de base
biològica, encara no s'ha estabilitzat, continua virulent. En
aquest procés apareix Frederic L. Olmsted que juntament amb Calvert
Vaux dissenya el central parc de Nova York (1857), una gran
superfície verda entre gratacels la qual cosa fa que la densitat de
població sigui acceptable. En qualsevol cas el concepte és semblant
al d'àgora perquè el parc és el centre, l'arquitectura es gira de
cap al centre del parc i el lloc acaba essent un pulmó verd per a
l'esplai i la qualitat de la ciutat, demostrant que l'arquitectura
en alçada és viable.
A les ciutats litorals el creixement post-metàstasi, no sol
esser radial i s'agafen formes de mitja lluna seguint la ribera o
el litoral i aquí els parcs litorals s'imposen per anar donant
qualitat urbana. Palma fou capdavantera en parcs litorals amb la
construcció del Parc de la Mar, i els ciutadans, aquells
ecologistes d'abans, reclamaren poèticament veure els penya-segats
antròpics de les Murades i la Seu reflectits dins la mar, això és
la sensibilitat que ara ens manca. Llavors vengué la Barcelona
Olímpica i el parc de Rubió i Tudurí reflectint la Sagrada Família
dins l'estany. Anàvem per davant escoltant aquells ecologistes de
«parc si pàrking no». Incomprensiblement no s'ha continuat amb
aquesta línia i una Illa turística com la nostra pràcticament no ha
fet més parcs litorals. Semblava que amb l'ecotaxa recuperaríem les
casernes d'Illetes com a parc litoral, i s'acabaria el parc del
Carnatge i Ses Fontanelles, els quals serien parcs de referència
per a tornar esser capdavanters en reciclatge de zones turístiques
sobradament amortitzades. Pot ser que el tot inclòs, més propi del
turisme dels països insegurs, subdesenvolupats i desculturitzats,
sigui el model tancat i privat que interessa, mentre l'exterior, o
sigui, el país, el paisatge, hagi d'ésser el lloc on depositari
l'excreció. Finalment apareixen els parcs periurbans, el primer de
reconegut prestigi fou dissenyat a França, als afores de París, és
el parc de Buttes Chaumont (1863) recreat a una antiga pedrera que
després fou abocador i patíbul de la Revolució. La història del
lloc fou trista fins que Alfand el transformà en espai verd. Va
buidar el lloc i creà un estany als peus d'un penya-segat que es
transformà en pagoda en el seu cimal, als voltants li donà un
pendent acceptable per a descansar, però no per caminar, mentre
transversalment distribueix un circuit amable de passeig
paisatgístic a l'anglesa. El disseny és bo, però el concepte de
reciclatge d'un espai obsolet i de parc periurbà són el seu valor
més important, tal com ho és la idea de parc central en el cas
anterior. Els exemples de parcs periurbans són molts: Sausset Park,
1979 de Claire i Michel Corajoud de 200 Ha, Parc de Biville, a
Cherbourg (Normandia), de Bruel i Delmar, 7Ha. el Parc de Duisburg
Nord de Latz +Parner, (1994) de 200 Ha a Alemanya, Byxbee Landfill
Park a Palo Alto, Califòrnia de 12 Ha, de Hargreaves Assoociates,
l'Emscher Park a Berlín (1999), etc. Els parcs periurbans han
demostrat una alta eficiència sobretot per acollir la merescuda
dispersió dominical. Mallorca necessita parcs periurbans, malgrat
el PTM ho ignori i el PGOU de ciutat també. No podem continuar fent
servir Lluc o la Serra com a parc dominical per a més del 50% de la
població de Mallorca que viu a Ciutat. A les propostes que es feren
al PTM es contemplaven parcs periurbans lligats a les falques
verdes de Ciutat, de manera que s'hi pogués arribar caminant o amb
bicicleta i al mateix temps lligats als corredors ecològics
exteriors; es volia relacionar l'hàbitat urbà amb el rural i el
natural amb una estructura de continuïtat, i els parcs periurbans
eren els nòduls de l'organització verda del territori. La plaça de
Sta. Eulàlia, ben al centre de Ciutat, és un bon exemple d'aquestes
àgores. El parc periurbà de la Real a Son Espases hauria d'ésser la
partida d'un nou urbanisme que ens permeti recuperar tot el temps
que perdem. Els amics de la Real guanyaran aquesta lluita contra el
desurbanisme perquè estan carregats de raó i amb aquesta carta vull
fer-los costat.
Antoni Martínez Taberner, professor de la UIB. (Rebuda per
e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.