Tragèdia de Nadal

Els joves catalans que han atemptat contra la vida d'aquella persona sense sostre han posat la nota trista al Nadal. Ells exemplifiquen totes les contradiccions de les societats hiperurbanes. En aquestes, a partir d'un determinat nivell econòmic, el sofriment humà no existeix, i sense aquest no hi ha humanitat possible. Les societats hiperurbanes creen un entorn irreal, des del pis amb la calefacció al màxim, fins al cotxe i l'accés a tota mena de divertiments, la vida succeeix dins una càpsula d'elements segurs, sense vida. Morts.

El Nadal és la paradoxa produïda pel naixement d'un infant, del qual sabem que tindrà una fi tràgica. Espanta recordar-ho, però és igualment cert i necessari, a fi de posar-se a una distància suficient, principalment, de les quimeres del consum, el diner i el sexe, que sovint ens impedeixen descobrir-ho en tota la seva amplitud.

Per això, la mort d'aquella persona indigent, anònima, no és totalment absurda. Ella, tot i el sofriment en el qual vivia, volia continuar vivint. Per ella, la vida era molt valuosa: segurament el més valuós que posseïa. I aquest testimoni, certament indirecte, ens ensenya i encoratja a valorar i a estimar la nostra existència. Igualment passa amb l'infant de Betlem, per qui l'horitzó de la tortura i la mort en creu no eren, gens ni mica, motius per desmerèixer la seva missió, per modesta que fos. Per la gent de fe, per cert, una missió gens senzilla, ésser l'encarnació de Déu Pare, ni més ni menys.

Llorenç Prats i Segarra. (Rebuda per e-mail).