Fa trenta anys de la mort del dictador i sembla que estem molt
lluny del que un dia vam imaginar que seria realment aquest país. A
hores d'ara hauríem de ser un país modern i descentralitzat que
havia sabut trobar l'equilibri precís entre progrés i la justícia
social i que també havia estat capaç de desenvolupar tot el seu
potencial cultural i creatiu. Però ben mirat hem recorregut molt
poc camí després de tants anys. La rancúnia, la venjança, la
mentida i l'escarni s'han estès com les flames en un bosc sec. Els
valors tradicionals i el pensament únic semblen haver-se instal·lat
un altre cop entre les nostres vides. Després de trenta anys ja no
tenim un militar com a ministre de defensa però en el seu lloc
tenim el ministre més valorat de l'executiu, que està tan i tan
orgullós del passat falangista del seu pare.
Després de trenta anys, ara hi ha massa veus plenes de raó que
resten mudes mentre els fatxendes de tota la vida han aconseguit el
seu objectiu d'embrutar el present i el futur a cops de referències
a un passat millor on la idea d'una sola Espanya era indiscutible i
on el respecte per altres cultures i societats, com per exemple la
catalana, es reduïa al fet de poder ballar sardanes i de parlar la
seva llengua en la intimitat. Aquests d'ara, que són els mateixos
de sempre, durant la transició van tenir al seu costat un sol diari
i també molts de problemes. Fins i tot va semblar que
definitivament quedaven sols a les seves cavernes. Però ara en
tenen alguns de diaris, una emissora de ràdio per a ells tots sols
i també mantenen la presència en diversos canals de televisió en
hores de màxima audiència. De problemes ara no en tenen cap. Amb
total impunitat llancen els seus dards enverinats contra tot allò
que odien i detesten amb la clara intenció d'escampar l'odi i la
revenja per tot arreu, sense aturar-se a pensar ni en les
conseqüències de la seva actitud ni en les despeses. Sense cap mena
de vergonya s'han feta seva la Constitució, la mateixa en la qual
mai han cregut, i embruten a cada instant amb les seves proclames
espanyolistes i també enrabiades paraules tan nobles com esperança
i llibertat.
Fan por, perquè tornen a ser molts i ho tenen tot de cara. Com
en temps passats han cercat l'aliança amb l'Església i amb l'amic
americà, que ara més que mai representa l'ús de la força de les
armes i de la tortura per arribar a imposar la seva veritat i la
seva raó. Se senten despietadament orgullosos de ser espanyols i
per a ells els altres som simplement la resta, els altres no som ni
tan sols això.
Jo no sé què es pot fer per aturar aquesta amenaça que ens
aguaita pels quatre costats, que no atura i que cada cop, des de fa
tanta estona, pren i pren més embranzida. Jo no sé què s'ha de fer.
Només sé que s'ha de fer alguna cosa. Només sé que hem de
reaccionar.
Miquel Vicens Escandell.(Rebuda per e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.