Trobo l'Estatut de Catalunya descafeïnat perquè no postula el
dret a l'autodeterminació, que no implica la independència sinó que
els catalans -com els altres- han de poder decidir en cada moment
el seu futur. De fet, la Constitució també nega aquest dret, però
ara podríem superar les deficiències d'haver estat elaborada
evitant d'incomodar els militars. Per altra banda, també em
desagrada que l'Estatut no garanteixi drets socials i ciutadans, i
que hagi estat elaborat al marge del poble, amb unes escadusseres
consultes a sindicats, patronals i alguna entitat. Tot i així,
aquest Estatut és molt millor que l'anterior i necessari per tallar
el dèficit econòmic que ens impedeix polítiques socials
urgents.
Però el més sorprenent d'aquests dies no és l'Estatut sinó la
constatació humiliant que a Espanya es pensen que posseeixen el
nostre destí. Jo comparo la relació Catalunya-Espanya a un
matrimoni. El matrimoni no va ser per amor, i potser ara no tindria
lloc perquè hi ha hagut molta violència intrafamiliar i faltes de
respecte, però en l'actualitat encara estem casats, per tant hem de
patir d'aquesta situació. Aquest matrimoni estableix (a la
Constitució) que un dels cònjuges està per sobre de l'altre, i li
pot dir a aquest si s'està organitzant la seva vida (Estatut)
adequadament. En canvi, malgrat la vida en comú, els cònjuges no
haurien de quedar anul·lats com a persones individuals i haurien de
tenir el dret a satisfer les seves necessitats vitals, perquè si
no, això dinamitaria el desig de seguir vivint junts. ¿Pensaríem
que un cònjuge podria trobar estimulant un matrimoni que fos presó
en lloc de goig i amor? ¿Seria un delicte que un volgués el divorci
si l'altre vol tenir una relació on ell ho mani i supervisi
tot?
No em sorprèn que els del PP (que veuen inadequat el divorci)
pensin que Catalunya està obligada a continuar a l'Estat espanyol
encara que no s'hi trobés bé i que mobilitzin els seus 700.000
afiliats contra l'Estatut; però no puc entendre que el PSOE, IU i
altres partits no s'adonin que les amputacions a la nostra
llibertat només accentuen la nostra incomoditat envers aquest
matrimoni.
Els catalans som tan dignes de respecte com qualsevol altre, i
és inacceptable que els espanyols puguin decidir el que podem i no
podem voler. De moment poden humiliar-nos amb imposicions, però de
seguir així, fent-nos sentir el seu poder en lloc del seu respecte
i amor, serà impossible evitar el divorci, igual com no acceptaríem
que una persona es veiés obligada a continuar en un matrimoni que
la desautoritza i menysté com a persona.
Jordi Oriola Folch. Esplugues del Llobregat. (Rebuda per
e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.