En referència a l'escrit «La nació fantasma» del Sr. Francesc Tur i Balaguer, publicat en aquest mateix diari el diumenge 26 de setembre de 2004, en què es refereix a d'altres escrits meus anteriors publicats ací mateix, voldria exposar el següent:

El S. Tur afirma que «En primer lloc voldria puntualitzar que no és exacte afirmar que la consciència nacional comuna de mallorquins, principatins i valencians s'hagués esvaït del tot en el segle XVI». Amb aquesta afirmació demostra tenir unes opinions ben diferents sobre aqueixa qüestió -que es pagaria que argumentàs in extenso- a les dels autors que s'hi han apropat més extensament, com en Joan Fuster i n'Antoni Ferrando a València i n'Antoni Ignasi Alomar a Mallorca. Tots ells descriuen i expliquen com, tant a Catalunya com als regnes de València i Mallorca, es produeix el mateix fenomen. És a dir, que a partir de la segona meitat del segle XV -i a València des d'abans- es documenta la pèrdua progressiva de la idea de nació catalana medieval a la qual ja havia fet referència als meus anteriors escrits, i una regionalització paulatina dels gentilicis, consolidada en el segle XVII, que propicià que els termes nació catalana, català i llengua catalana es referissen únicament a Catalunya i als seus habitants. De la mateixa manera, s'estengueren i es consolidaren, al Regne de València i al de Mallorca, els termes nació mallorquina, nació valenciana i l'ús dels gentilicis mallorquí/na i valencià/na per nomenar la llengua. A la segona meitat del segle XVI ja no es documenten a Mallorca més esments a la nació catalana amb el seu abast medieval (els habitants cristians de Catalunya, dels regnes de València i de Mallorca), ni els cristians de Mallorca apareixen descrits a les fonts illenques com a catalans a fi de nomenar els habitants del Regne a les relacions «internacionals» ni, com havia estat la pràctica habitual, per diferenciar els cristians vells o «de natura» del Regne (els «catalans») de les minories segregades (els esclaus i els jueus) de la societat mallorquina medieval.

Tot l'anterior, però, no impedia que se servàs la idea d'unitat lingüística ni tampoc impossibilitava que la gent de lletra pogués conèixer aquella catalanitat medieval. Però el fet és que veien els habitants de Catalunya i de València com a nacions diferents; no debades el cronista Vicent Mut, en el segle XVII, va dedicar la seva història de Mallorca a la «gloriosa nación» de Mallorca. N'Antoni Ignasi Alomar ho va descriure així, tot estudiant la història lingüística de les Illes Balears: «Un segon moment d'aquest període de la història de la denominació de l'idioma aparegué quan l'estructura multiestatal de la nació catalana va perdre el seu element cohesionador, la dinastia pròpia i comuna, al mateix temps que la monarquia hispànica s'identificava amb Castella. Aleshores l'estat propi anomenat Regne de Mallorca, la insularitat del país, agreujada pel setge berberesc i turc, i el rebuig de la concessió de càrrecs públics a estrangers es varen projectar en la consciència col·lectiva i ne la denominació de l'idioma de Balears: aparegué un nacionalisme mallorquí ferm i es va difondre la denominació llengua mallorquina, la qual va aparèixer després d'una gran abundor de cites de denominació de la llengua amb el gentilici català a la darreria del segle XVI, amb les quals va conviure en el segle XVI. Cal destacar, però, que la denominació de llengua mallorquina, paradoxalment, va reforçar el caràcter patrimonial del català a les Illes, així com el seu caràcter nacional, encara que fos amb un nom no unitari, adaptant-se a la nova posició del país entre les propietats de la monarquia hispànica, però, per la via nominal, obria les portes a la possibilitat de la interpretació secessionista, que, finalment, l'espanyolisme fomentà al segle XX».

Tanmateix, l'estat de coses del segle XVI i XVII no implicava que no hi pogués haver mostres de solidaritat -com les que descriu el Sr. Balaguer- entre les diferents entitats polítiques que havien s'havien considerat part d'aquella nació catalana medieval i que aquestes poguessen fer esment alls lligams de filiació -així els va qualificar en Joan Fuster- entre les unes i les altres. Segons indica en Roman Pinya, el 1597, el Gran i General Consell de Mallorca, assabentat «que los dies passats los francesos ab gros exèrcit avien acomès i envestit al castell de Perpinyà», va oferir el seu ajut al Principat per tal com, deien els mallorquins, «nos pressiam ésser fills feels dels catalans i consideram los beneficis rebuts dels catalans i señaladament alguns del qual i ha memòria». Tanmateix, no cal magnificar ni descontextualitzar aquests fets: en altres circumstàncies, com la Guerra dels Segadors, l'actitud de les autoritats mallorquines envers el Principat de Catalunya fou molt diferent. I, pel que fa referència «a la decisió de l'Ajuntament de Palma el 1785 de refutar el manament del 'Consejo' de permetre només als illencs l'accés a llur universitat», a parer meu el Sr. Tur s'erra quan afirma que «és ben evident que el Consistori no hauria invocat la pertinença de Mallorca a Catalunya si la consciència de pertànyer a la mateixa nació fos un record. I en un context gens favorable a fer-ho». A la pràctica jurídica de l'Edat Mitjana i Moderna era molt freqüent remetre's a legislació antiga, estigués totalment en vigor o no. Jurídicament parlant, era clar que Mallorca no havia estat ni era part del Principat de Catalunya -el Decret de Nova Planta era vigent-, i les referències, en un al·legat de caire jurídic, d'aquell privilegi medieval -d'una autenticitat més que dubtosa, d'altra banda- no suposaven cap casta de problema per a la monarquia espanyola ni pretenia, ni de prop fer-hi, qüestionar-la. En una paraula, eren inofensives.

En conclusió, tan cert resulta que els «repobladors» mallorquins i valencians provenien majoritàriament de Catalunya i que, durant l'edat mitjana, anomenaren català o catalana la seva llengua, que s'autonamenaren catalans i que es varen sentir part de la «nació catalana», com incontestable resulta també que a partir del segle XV els cristians mallorquins i valencians començaren a designar llur llengua amb els gentilicis que posteriorment van ser els absolutament predominants («mallorquí» i «valencià») i que, ja en el segle XVI, varen deixar de presentar-se fora de la corona d'Aragó com a catalans i de sentir-se part de la «nació catalana», tot afirmant-se en el sentiment de pertinença als regnes de Mallorca i de València, les mateixes entitats polítiques que anteriorment ja constituïen el seu àmbit de pertinença bàsic. Tan cert resulta una cosa com l'altra; els historiadors tenim el deure deixar constància d'ambdues circumstàncies i d'identificar els factors i mecanismes que les varen propiciar, no d'inventar-nos o de manipular, en major o menor mesura, el passat en funció dels nostres -ben legítims, d'altra banda- pressupòsits ideològics. La història, sens dubte, pot explicar el present, però mai determina el futur. I, per això mateix, no cal confondre la història amb una justificació del propi projecte polític o ideològic. Perquè ens entenguem, tan lícit resulta considerar que la catalanitat, nacional o de nissaga, de Mallorca és només cosa del passat i que únicament explica els trets bàsics de la cultura i la llengua de la Mallorca actual, com considerar que els mallorquins hem de recobrar aqueix sentiment de catalanitat -sobretot atès tot l'esdevingut després de la pèrdua d'aquest- i tornar a ser part d'una nació política anomenada «nació catalana» o Països Catalans. Però totes dues positures, hi insistesc, ja són decisions ideològiques.

Antoni Mas i Forners. (Rebuda per e-mail).