Aquesta carta va dirigida als qui, en llegir les notícies de la premsa diària, se'ls posa la pell de gallina i dolor al cor. No passa dia sense assabentar-nos de greus atemptats contra el millor del nostre patrimoni, de noves malifetes dels governants, d'abusos de poder, d'atropellaments dels nostres costums i formes de viure. Massa sovint ens sentim estranys a ca nostra. De continuar així, prest no tendrem res per oferir a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos.
Som molts o pocs els qui així pensam i sentim? I, en tot cas, podem fer alguna cosa? Estic convençut que el temps se'ns acaba. El ritme tan frenètic de les coses i el pes tan immens que ens està caient a damunt, ens faran arribar a curt termini al punt sense retorn. Vull pensar que encara no hi hem arribat. Sent lamentacions, veig gests preocupats, endevín intents organitzats de presentar oposició a aquesta dura i difícil realitat nostra d'avui.
Però la meva conclusió és que ens ha arribat l'hora de la veritat. No ens podem permetre mitges tintes: cada un de nosaltres ha d'assumir el seu compromís ara, o ja no hi serem a temps. No podem esperar que algú ens arregli les coses i ho hem de fer ja.
És hora que, els qui així sentim, facem causa comuna en la defensa de la nostra supervivència i pactem en allò que és essencial. I vull donar aquí noms de mallorquins coneguts públicament que poden tenir un paper molt concret en la defensa d'aquesta causa. Biel Majoral, Maria del Mar Bonet, Antoni Serra, Joan Mir, Carles Moià, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pere Bonnín, Jordi Calafat... Alguns d'ells van ésser presents a una situació històrica que requeria un compromís, i l'assumiren: el final de la dictadura. Ara es dóna una altra conjuntura que exigeix altre cop el nostre compromís: la supervivència de nosaltres mateixos com a comunitat, com a poble.
Bastaria per a convèncer a aquells que no ho estan encara, veure un mapa de Mallorca amb totes les propietats en mans d'estrangers, veure les estadístiques del percentatge real de la població estable de l'illa que parla mallorquí en la pràctica diària, veure gràficament expressat el poder que tenen les nostres institucions d'autogovern davant els poders econòmics depredadors de persones i de territori ...
En situacions límit només són bones les grans solucions que siguin capaces de capgirar la situació ràpidament. Aquest és ara el nostre cas. Tots hi podem i hi hem de participar al màxim de les nostres possibilitats. Els partits polítics PP i PSOE actuen i pensen a nivell d'estat. La nostra realitat actual i els nostres problemes són, però, ben distintes dels de la resta. La nostra situació exigeix amb urgència solucions adients als nostres problemes. És, per tant, tasca dels partits amb implantació i actuació a la nostra comunitat autònoma pactar les grans actuacions en qüestions essencials per a la nostra supervivència i prescindir ara de tot allò que no ho sigui. Però, tots sols, aquests partits no poden dur a terme la tasca. Poden, en tot cas, posar la seva maquinària al servei de la necessària COALICIÓ ELECTORAL ÀMPLIA, amb presència de noms com els que hem citat més amunt, si estan disposats a comprometre's, o de tots aquells que per la seva significació en distints camps de la vida social, posin davant els ulls dels mallorquins la candidatura que volem i necessitam, per a les properes eleccions autonòmiques, amb les persones que puguin dur a terme un programa urgent a quatre anys, que ens permeti continuar anomenant-nos mallorquins. Alguns dels punts bàsics en els que tots estaríem d'acord serien: fi de l'especulació urbanística, gran pacte per la llengua, planificació del desenvolupament territorial i dels recursos naturals, en col·laboració amb els tècnics de la UIB, etc. La nostra font d'ingressos principal, el turisme, aconseguir el seu control, sense deixar-lo en mans externes, i en lloc de 9 milions de turistes que ja produeixen més consum de recursos bàsics que no benefici donen, dur-ne a l'illa 2 milions, de la qualitat que nosaltres triem. Comptam amb una 'marca' dita Mallorca, que avui es pot vendre on es vulgui.
PD: M'ha semblat, per acabar, que aquests versos d'Anselm Turmeda, escrits fa ara exactament sis-cents anys (1398) ens escauen molt bé, essent, dissortadament, de la màxima actualitat: E si per amor serets units/ enemics no us poran moure;/ si per oi serets partits,/ vendra-vos los ossos roure/ trauran-vos fora del foure/ dels vostres bens temporals;/ rebreu hontes e grans mals,/ que sols no us gosarets moure.