‘Xampú xampany’ d’Antonina Canyelles: irreverent, divertida, reflexiva, musical i un poc cabra

Llegir un llibre de poemes d’Antonina Canyelles és com obrir una capsa de bombons. Els poemes es converteixen en una sorpresa constant. Agafau el llibre i, en comptes de començar a llegir per la primera pàgina, feis-ne un tast aleatori.

Dedicau una estona a la portada perquè ni el títol amb el xampú i el xampany, el nom de l’autora i la tassa de cafè, no són gens casuals. No dubta a dir allò que pensa mentre ens dona una minilliçó de pocs versos. I la conseqüència és que aconsegueix fer-nos riure i alhora ens endinsa en una reflexió amb la qual podríem iniciar un debat ben interessant:

Jove que no
em cedeixes
el seient
a l’autobús,
me cag
en els teus
màsters.

Evidentment, Antonina Canyelles ens convida a tastar-ne un altre sense necessitat de mantenir un enllaç amb l’anterior. Això és perquè, no cal dir-ho, cada poema és un univers que funciona de manera independent, i no passa absolutament res si no en coneixem la resta. Això sí, els poemes, de qualque manera, estan interconnectats perquè hi reconeixem l’essència canyelleriana de cada microunivers.

De les pedres
que ha polit
la mar
jo en dic
pedres precioses.

Xampú xampany compta amb poemes més trists o més divertits, però l’essència humana, bàsicament, funciona així. A més a més, segons la meva percepció, sembla que l’autora gaudeix amb l’experiència de l’escriptura. És com si, de qualque manera, s’anticipàs a la reacció de l’hipotètic lector. Me la imagín amb una rialla fresca pensant que, tal vegada, se sentirà incòmode o esclafirà de rialles quan li arribin els seus pensaments en forma de píndola de xocolata.

Tornant a la portada del llibre sorprèn per la imatge d’una cabra. Antonina Canyelles, segons ha manifestat més d’una vegada, troba fascinant aquest animal. De fet, a Xampú xampany trobam poemes tan directes com aquest, que rememora la infantesa de l’autora amb la imatge de la cabra mentre manté un diàleg amb la mare:

Mare, deixa
de planxar-me
l’uniforme perquè
no pens tornar
mai més a escola.

I això?

Perquè de gran
vull ser
poeta o cabra

Les referències musicals són presents a Xampú Xampany. Teniu en compte que, com ella mateixa explica a les entrevistes i presentacions, els seus estudis són musicals.

Qui és aquella dona?

Vols dir aquella senyora
que toca el violoncel?

No, aquella dona
que toca el violoncel.

Sobre la qüestió de si sempre escriu el mateix llibre, particularment pens que no, tot i les semblances amb els llibres anteriors. Segons el meu parer, són més aviat capítols d’una gran obra que començà al segle XX. I cada lliurament de poemes continua l’essència canyelleriana amb una fidelitat sorprenent. Podem reconèixer un poema d’Antonina Canyelles de qualsevol època, perquè és ella mateixa, fidel als seus principis i al seu pensament crític, sovint amarat d’ironia i un punt de mala llet. Hem de reconèixer que això és admirable, sobretot avui en dia, que només ens diuen que hem d'innovar per innovar i fer canvis i canvis a la nostra vida per sortir de la zona de confort.

A la darrera Setmana del Llibre en Català que se celebrà el passat mes de setembre de 2024 al passeig Lluís Companys de Barcelona, vaig tenir l’oportunitat de sentir com recitaven versos de llibres anteriors d’Antonina Canyelles a l’expositor de Lapislàtzuli Editorial. Tot un exemple de normalitat cultural i lingüística.