Pensar poèticament

Aquests dies he tingut l’oportunitat de llegir amb cura l’extraordinària semblança que Hannah Arendt (1906-1975) dedicà al seu amic Walter Benjamin (1892-1940) i que ara podem gaudir en català de la mà de l’editorial Flâneur. Un llibre breu, però d’una enorme lucidesa, que s’endinsa en alguns dels trets més distintius de la personalitat de l’intel·lectual alemany, tot oferint claus de lectura i interpretació de la seva obra. Així, una de les coses més destacades que ressalta Arendt, és la incapacitat d’adaptació de Benjamin, la seva manca de traça per a la vida pràctica i per a la resolució racional de problemes lligats a la vida. Benjamin volia viure una vida d’home de lletres, no en el sentit pràctic que pugui tenir avui dia, sinó en l’accepció d’una vida al marge de l’assimilació productiva. Una vida que, des dels marges, resulta subversiva perquè no combrega ni amb les expectatives socials ni amb l’estatus.

Fruit d’això, tindríem l’element inclassificable del quefer intel·lectual de Benjamin. Segons Arendt, ni era filòsof ni crític literari en sentit habitual, tot i interessar-se per aquestes matèries de manera determinant. De fet, podríem dir que Benjamin inaugura una nova manera de fer crítica literària basada en la recol·lecció de cites, de perles soterrades, per a ser muntades en un corpus textual que entén la tradició, després de la seva ruptura, com a possibilitat de citabilitat. Gràcies a la influència de Kafka i de Brecht, Benjamin copsa les ferides i les runes del passat i els atorga la possibilitat de parlar en un present que mira, cara a cara, la desesperació moderna. Espigolant a contrapel el llegat textual, recull els fragments d’un món esbucat cercant redimir-lo.

Lligat a això, una de les qüestions que sobresurten de l’anàlisi d’Arendt és l’anomenada qüestió jueva. Al marge del problema de l’assimilació dels jueus de parla germànica, Arendt destaca com Benjamin, igual que Kafka, es planteja aquesta qüestió des de la radicalitat de la ruptura amb la tradició; una tradició jueva, en ambdós casos, que esdevé pràcticament irrecuperable. Temptat pel marxisme i el sionisme, Benjamin rebutjarà finalment aquests dos camins de retorn, inscrivint la seva tasca intel·lectual en una tradició reconsiderada i oberta a la transformació moderna. Una modernitat definida sota el signe de la ruptura, que requereix d’un nou llenguatge d’expressió. Així, arribam a una de les afirmacions més interessant de l’assaig, quan Arendt assegura que amb l’obra de Benjamin «ens les havem amb una cosa que potser no és única, però certament és molt poc habitual: el do de pensar poèticament».

Un pensament, poètic, que de manera fragmentària recull tot el bandejat i descartat per fer-lo parlar en un nou context de significació. Una manera d’entendre el pensament i la paraula que Arendt emparenta, no del tot encertadament, amb Heidegger. Un pensar poèticament que esdevé una reflexió sobre el llenguatge i la força significadora de la paraula. Com assegurà Benjamin a La tasca del traductor: «Cap poema no s’ha fet per al lector, cap quadre per a l’espectador, cap simfonia per a l’audiència». Així, el llenguatge esdevé realitat pròpia i, com Adam, anomena les coses des de la nit sense fons. Com el flâneur, categoria central del pensament de Benjamin, que passeja badocant per una ciutat oberta a rebre la significació de la paraula trencada.

Sigui com vulgui, aquest assaig d’Arendt el podem entendre com un conjunt de notes biogràfiques i de lectura a l’obra d’un dels pensadors jueus més importants del segle XX. Una vida marcada pel signe d’uns temps de foscor que van determinar els anhels i desgràcies de tota una generació d’intel·lectual centreeuropeus. El suïcidi de Benjamin a Portbou, fugint de la Gestapo, esdevé un signe de la desesperació moderna i de la lluita per un món redimit de l’opressió. Un llibre, en el fons, més que recomanable per a tots els amants de la filosofia, el pensament i, també, la poesia.