Afganeses amb burka i sense veu

Sobre l’ús del vel

En contrast amb una opinió plana i tergiversada «és un simbolo religioso» –parlava castellà–, convé saber què diu l’escriptora de Vic, Najat El Hatchmi, sobre aquesta senyora: una islamista militant. Hi aporta dades. Sap de què parla. No us perdeu el seu article Mentides i hipocresia d’una islamista al Cafè d’idees, publicat el dia 5 de juny al diari Ara. En la mateixa línia Víctor Aleixandre ha publicat un article al diari El Mon del dia 27 de maig, on argumenta que el «vel islàmic no té un signifcat religiós, sinó que és un símbol patriarcal de submissió de la dona, d’esclavatge per raó de gènere». Aquesta opinió coincideix amb les vivències que relata Yasmine Mohammed al llibre La dona sense vel (Editorial Saldonar). Un testimoni colpidor que et deixa sense alè. Sobre el hijab diu «cada dia em deien que vestir-me com els kuffar era pervers i que si ho feia aniria a l’infern. A més, quan s’alci el califat, si no dus el hijab, com et distingiran dels infidels? Si tens el mateix aspecte que ells, et mataran com a ells». L’autora nascuda al Canadà i educada en un ambient islàmic fonamentalista, va patir la submissió forçada amb violència de gènere, abusos infantils, i va estar casada per matrimoni concertat amb un alt membre d’Al– Qaeda. Descriu el seu periple d’alliberament amb dolor, distància i honestedat. És una activista en favor dels drets humans a les comunitats musulmanes i intenta des d’una posició objectiva descriure tots els ets i uts del problema sense demonitzar ningú, però defensant clarament la llibertat de les dones sense dogmes ni cotilles ideològico-religioses teocràtiques.

Aquesta lectura m’ha fet venir el record d’una noia pakistanesa que vaig conèixer fa deu anys a Barcelona. M vivia sotmesa a una violència patriarcal insuportable fins que, amb només 16 anys, va tenir el valor de denunciar el seu pare i va anar a viure tutelada a una casa d’acollida fins la majoria d’edat. No puc evitar de recordar-la. I si amb aquesta llista no en tinguéssim prou, hi ha el testimoni d’Ayaan Hirsi Ali, un altre cas d’alliberament extraordinari. I encara podem afegir per completar la informació la veu de l’estudiosa i documentada, Dolors Bramon, professora emèrita d’estudis àrabs de la UB, que ens diria que al llibre sagrat dels musulmans enlloc no diu que les dones hagin de dur vel:

«L’Alcorà prohibeix que els homes ensenyin el sexe i les dones el sexe i el pit, però no diu res de cap mocador ni de cap hijab per a les dones» –diari el Mon, 31 de maig–.

Amb l’hàbit de pensar les coses pel dret i pel revés, em vénen preguntes i més preguntes. Hem de respectar la intolerància? Si ja hem vist que la intolerància no accepta el pensament diferent, per què insistim en tanta «bondat» malentesa i gratuïta? Els límits són necessaris perquè els altres sapiguen on som i qui som i per fer-nos respectar. El vel allibera o sotmet? Preserva de la dominació occidental o bé és un signe de control i d’apartheid de la dona? Si observem els casos descrits, i n’hi ha molts més, les conclusions vénen soles.

El burka del silenci

L’ús del burka, peça de vestir que oculta el cos sencer de la dona de cap a peus amb el rostre inclòs, tan sols amb una finestreta mínima emmallada per davant dels ulls, que limita la visió lateral, s’imposa a principis del segle XX sota el mandat de Habibullah Kahn, d’ètnia paxtun, 1901-1919, que va decidir cobrir les nombroses dones del seu harem –en algun lloc diuen que eren 200– per «protegir-les» de les mirades dels «altres homes»... vet aquí «l’origen cultural» del controvertit llençol, que embolica i amaga el cos de la dona, amb morrió inclòs. Parlar amb claredat és dir que el burka és una imposició de l’islamisme radical. Són els wahabistes i salfistes que imposen la peça del silenci a les dones. Elles són una propietat al servei del mascle i tenen menys dret a la vida que un caragol. La majoria d’estudiosos de l’Islam, sense consignes interessades, diuen que no és obligatori, però, sorprenentment, aquesta opinió no es divulga. L’Afganistan és un país complex, del qual sabem ben poca cosa, que ha vist retrocedir segles en el respecte i els drets de la dona fins arribar a situar-la a un nivell infrahumà, de cosificació i propietat al nivell de l’esclavitud. Això és un fet demostrable.

Tinc un conegut afganès a Barcelona, B, que treballa a favor dels drets humans i que m’explica la complexitat de les diferents ètnies, que conformen el país, les llengües que parlen i la religió que tenen. Els paxtuns acostumats a exercir el poder sobre les altres ètnies de fa segles, els tajecs, els uzbeks i els hazara –la seva ètnia–, i les religions pròpies de cada grup, sunnites i xiites. En conjunt hi ha una majoria sunnita que és la que governa i que té una concepció extrema i intolerant del fet religiós. L’ètnia paxtun, sunnita, durant 300 anys ha controlat al poder i ha reprimit les llibertats de les altres ètnies amb una brutalitat extrema. Em relata el genocidi que van patir els hazara. Representen entre el 10 i el 20% de la població total de l’Afganistan. La regió, Hazaristan –anomenada amb menyspreu Hazarajat–, és al centre d’Afganistan, és el país de l’ètnia hazara. Una minoria important en un país de 38 milions d’habitants. La seva tradició islàmica és autòctona i pluralista i, per això, han estat perseguits durament, per exemple la destrucció de les famoses estàues del Buda de Bamiyan, situades a la capital del territori hazara, Bamiyan, que van ser respectades durant segles fins l’arribada dels talibans el 2001. Els hazara són perseguits perquè no són sunnites. Es el trecer grup ètnic més gran del país i ha patit discrimació durant mes d’un segle. La possibilitat d’una nació pluralista i multiètnica els donaria una seguretat que, de moment, amb el talibanisme al govern no és possible. B em confirma que l’ús el burka al país ve imposat per la concepció integrista del sunnisme. El poder actual des del 2021 està en mans dels talibans sunnites afectes al wahabisme salafista i al paxtunisme –Paxtunwali és el codi ètic no escrit, codi d’honnor tribal, i estil de vida que practica el poble masculí paxtun–. Significa un gran perill per a les minories considerades, de manera arbitrària, infidels. Com que entre el sunnisme i el xiisme hi ha diferències notables i els talibans idealitzen una visió particular de la puresa islàmica, tracten d’imposar-la amb unes lleis estrictes i forasssenyades. Apliquen una concepció de l’Islam radical. El totlitarisme n’és el resultat. Aquesta «puresa», però, no els impedeix de fer negocis amb la droga i controlar-ne gran part dels guanys. Tampoc no els impedeix usar la violència en nom de la religió per expandir el territori i imposar-hi un control absolut. En relació a les dones han fet uns decrets de salvatge anorreament del gènere femení com ara el decret d’eliminar l’educació de les nenes a partir de 12 anys. I l’ocultació de la dona i la seva veu en tot l’àmbit públic.

S.O.S

La defensora de la «cultura del burka» a TV2 no diu que el 8 de març de 2025 unes activistes a París, Ayyam Sureau, Deeda Azami i Caroline Eliachef filòsofa, egipcia americana, especialista en educació, i psicoanalista, van llançar un S.O.S per les dones Afganeses. Es van aplegar a la torre Eiffel per difondre un projecte a favor dels drets de les dones afganeses. Diuen que la caritat i el proteccionisme no ajudaran aquestes dones. Són del parer que tampoc no es poden treure 20.000 dones fora del país. El que cal es que tinguin la possibiliat d’estudiar, de treballar i d’existir. No es tracta de fer-los un favor, sinó d’ exigir que puguin tornar a ser reconegudes com a éssers humans.

A casa nostra periodistes com Mònica Bernabé, Carmen Domingo,Txell Feixes, Anna Tortajada, també han escrit i han parlat de la situació dramàtica de la dona afganesa. La Carmen Domingo, el 3 de desembre de 2024, va coordinar un interessant espectacle a la sala Tallers del TNC per oferir-nos la seva veu: Què passa amb les dones a l’Afganistan?. Lamentablement sols es va fer un dia i amb poca publicitat. Una llàstima. Les nenes, a qui se’ls nega el futur, no poden estudiar, han de viure casaments forçats sent menors, les fan fora de la vida pública, no poden sortir al carrer soles, ni asssitir ni participar en competicions esportives, ni anar als parcs públics, ni treballar fora de casa, i l’última prohibició és parlar en públic. Es van llegir textos com Carta oberta d’una escriptora afganesa als esccriptors del món de Homeira Qaderi i On són les dones afganeses? de Nadia Ghulam que ens alerten dels perills dramàtics que pateixen aquestes germanes en la distància.

«Afganeses, noies en venda»

Escoltar la música de la rapera i activista Sonita Alizadeh, Brides for sale, ens sacseja i revolta. Amb les seves cançons escampa el crit de les dones que no volen ser noies ni nenes en venda, no volen viure en gàbies ni en interiors de vellut, volen estudiar, cantar, ballar, agafar la moto o la bicicleta, ser el que vulguin i no ser propietat de ningú. No volen ser ataconades, barrades, sense poder veure ni ensumar les aromes del món. L’apartheid de gènere és un crim contra la humanitat. No hi ha un altre nom. I aquesta acció criminal queda diluïda amb el silenci còmplice d’estats i algunes veus mal anomenades d’esquerra i feministes amb càrrecs polítics. On és la solidaritat de la comunitat internacional? Per què algunes organitzacions internacionals, accepten tractes amb els talibans assassins? Per què els donen veu? Per què el món no reclama que siguin acusats de crims contra la humanitat?

El suïcidi

Segons l’organització Discover Mental Health un 70% de dones tenen risc de patir angoixa, violència domèstica i exclusió social amb el risc de suïcidi. Segons la UNESCO 12 anys és l’edat per deixar l’escola per llei, això afecta a 2,5 milions de nenes. Una acció criminal. No es pot dir d’altra manera.

Davant les mil i una nits d’humiliació, de terror i els l’endemà de submissió i sofriment algunes dones trien el suïcidi, tot i sabent que la seva decisió serà una taca inesborrable per a la familia. El codi d’honor tribal el considera una covardia, l’islam el prohibeix. El suïcidi, doncs, pot representar l’acte de rebel·lió màxima, el rebuig absolut a les lleis de la comunitat repressora. Llevar-se la vida per no poder viure-la. Esborronador.

Les dones afganeses viuen immerses en una tortura. Invisibles sota els burques, són obligades al silenci en l’espai públic. No es poden desplaçar sense l’acompanyament d’un home. Pateixen violència domèstica sense cap sortida possible. L’últim decret les obliga a tapar les finestres de les cambres que ocupen per «preservar els veïns de qualsevol temptació». Les perruqueries i salons de bellesa, els únics reductes de socialització també són prohibits. Excloses d’exercir les seves professions. Sobreviuen amb aquestes lleis «criminals». 70 decrets restringeixen els seus drets. Un malson que fa mal al cor. Elles demanen la solidaritat d’Occident i en canvi reben l’oblit del món. Com si les veus vinguessin tan llunyanes i amb distorsió, les ignorem. No les sentim perquè ens resulta incòmode escoltar allò que diuen. Si les escoltéssim amb atenció, hauríem d’actuar. És més fàcil donar veu a la demagògia que intentar descobrir la realitat. I així oblidem quins resultats produeix mirar en direcció contrària al vent.

En un pròxim article parlaré d’una dona excepcional que va ser reina de l’Afganistan, fa cent anys, Soraya Tarzi, una reina oblidada de la història, avui en diríem una feminista agosarada i valenta. Entre 1919 i 1929 va revolucionar la vida de les dones del seu país, tot i que cent anys després del seu esforç innovador, la vida de les afganeses ha tornat a l’estadi primitiu tal i com he intentat mostrar.