L’alegria de l’oblit

Fer una aturada en el revolt del camí per poder tenir una panoràmica privilegiada del paisatge és una bona manera de gaudir de l’experiència. Analitzar els fets i les situacions des de diversos angles ens ajuda a apropar-nos una mica més a la certesa, a poder acaronar la veritat, si és que aquesta existeix i la volem trobar. L’alegria de l’oblit (Edicions 62, 2025) és una espècie de dietari poètic que es desplega com un acte de resistència íntima davant l'oblit, el patiment i la solitud. Maria Josep Escrivà hi esculpeix una veu pròpia, serena i fidel a la vida, la pròpia vida, que es nega a deixar que el pas del temps esborri els vincles, les vivències i els noms estimats. El poemari comença amb una declaració crua entorn de la soledat, en què l’autora es despulla emocionalment: «Sense el xerrac de foc de les xitxarres. / Sense l’oreig benèvol de la nit. / Sense esperar ningú / ni recordar ningú / –tota memòria és remordiment– / i sense que ningú em recorde». Aquesta confessió inicial estableix el to d’una obra que, més que parlar de l’oblit, lluita contra ell.

La poeta valenciana teixeix els seus versos com qui escriu en una llibreta de confidències, i l’escriptura esdevé un acte de companyonia. Hi compareixen figures familiars com la mare, que es va esborrant en la pèrdua del llenguatge, o el pare, que es fa present a través d’un banc buit, símbol eloqüent de l’absència. Però L’alegria de l’oblit no és només elegia: també hi batega la presència viva de l’amistat i el reconeixement mutu entre poetes admirats. Escrivà dialoga amb noms com Marc Granell, Margarita Ballester, Jaume Pont, Francesc Parcerisas, Joan Navarro, Eva i Manel, entre d’altres, i configura així un univers coral on la paraula compartida és refugi i celebració.

El llibre avança cap a una escriptura més depurada, que confia en la força del silenci i la contenció expressiva. Aquesta darrera secció aborda episodis colpidors, com la pandèmia o la catàstrofe de la DANA, i ho fa amb una lucidesa que no renuncia a l’impacte líric. És aquí on el llibre esdevé, encara més, una forma d’esperança: un lloc on el desencís troba forma i, per tant, consol. Maria Josep Escrivà ens ofereix un llibre madur, de lent recorregut, cuinat a foc lent, que significa el do de l’escriptura íntima i reivindica la poesia com a espai de resistència afectiva. L’alegria de l’oblit és, en realitat, una celebració del record i de l’amor compartit per la poesia.