Luis Aragonés no perdonà i, just dotze hores després que hagués finalitzat el partit davant del València, féu reflexionar els seus homes sobre la imatge que s'havia donat davant de l'actual líder de la Lliga, especialment en defensa.

Es jugava amb un menys des del primer minut, això no es discutí, però el d'Hortaleza volgué arribar al perquè hagué de jugar-se amb deu: per una manca de concentració defensiva que havia propiciat el ràpid contraatac valencianista per mitjà de Ricardo Oliveira.

El Mallorca mostrà una excessiva debilitat al darrere que permeté als visitants 'fer el seu matx' particular. Jorge López, Pablo Aimar, Rubén Baraja, Rufete i, com no, Ricardo Oliveira es cansaren de guanyar l'esquena a la línia de tres centrals dissenyada per Luis Aragonés per sortir del pas i d'encarar tots sols Leo Franco. Només l'efectivitat del porter argentí en unes ocasions i la fortuna en d'altres impedí que el Mallorca encaixàs una golejada encara més elevada davant el seu públic.

Olaizola, Nadal i Lussenhoff es varen mostrar massa lents a l'hora de tapar forats i, quan se n'adonaven, els valencianistes ja eren dins l'àrea. David Cortés i Toni González, per la seva banda, es dedicaven més a atacar que no a defensar, i això ampliava encara més el terreny que havien de marcar els tres veterans jugadors.