Flo (2) va substituir Babayaro en el minut 46, l'uruguaià Gustavo Poyet (1) "exjugador del Reial Saragossa" entrà en el lloc de Zola en el minut 60 i Lambourde (1) suplí Albert Ferrer en el minut 79.
1 MALLORCA: Roa (3), Olaizola (2), Siviero (2), Marcelino (2), Miquel Soler (2), Lauren (2), Engonga (2), Ibagaza (1), Paunovic (2), Dani (3) i Leo Biagini (2).
Carreras (2) va substituir Ibagaza en el minut 62 i Paco Soler (2) va entrar per Biagini en el minut 83 .
ÀRBITRE: Dick Jol (0) (Holanda). Malament. Sense incidir en el resultat final, sempre que va poder xiulà en favor del conjunt anglès. Va mostrar targeta groga a Dessally en el minut 76.
GOLS:0-1: minut 30, Dani després d'una excel·lent passada de Paunovic.
1-1: minut 49, Flo aprofita un regal de Marcelino per superar Roa amb un xut col·locat.
El Mallorca va fer ahir una passa de gegant per arribar a la final que es disputarà a l'estadi Vila Park el 19 de maig, un Vila Park a pocs quilòmetres de l'escenari del partit d'ahir. El partit va començar amb una intensitat digna de l'ocasió. Els dos equips es movien a un ritme frenètic. Amb una pressió constant i aclaparadora del Chelsea, el Mallorca hi oposava un contracop rapidíssim però alhora precís i fins i tot brillant, amb jugades precioses al primer toc que demostraven que el conjunt d'Héctor Cúper no havia anat a Londres a assumir el paper de Ventafocs. Res més lluny, bastava observar el plantejament inicial del tècnic mallorquinista per veure que, com ja havia anunciat despús-ahir a la conferència de premsa, els seus homes sortien per guanyar.
El temps a Londres era realment agradable, però a la graderia la temperatura era d'autèntic infern. Els seguidors locals no aturaven de cantar i animar el seu equip, i ho feien amb tanta intensitat que fins i tot semblaven haver encomanat la seva força als seguidors mallorquinistes, que es feren sentir de valent.
Amb el transcurs dels minuts el ritme de partit, lògicament, disminuí, però no així l'ambició dels dos conjunts, que continuaven pugnant per cada pilota a cada racó del terreny de joc.
No obstant aquesta igualtat, el Chelsea semblava apropar-se a l'arc contrari amb una mica més de perill. La primera ocasió digna de ressenya no va arribar fins al minut 17, quan Vialli va protagonitzar un intent de rematada a pocs metres de la línia de gol, que va ser desbaratat per Olaizola en el darrer moment. Després es produïren tot un seguit de jugades sobre la porteria de Roa que podrien haver acabat en gol si no fos perquè el Lletuga és un porter amb molta garantia. En el minut 21 Wise i en el minut 28, Morris posaren a prova l'argentí amb dos fortíssims xuts des de fora de l'àrea que acabaren sent rebutjats per l'arquer mallorquinista. Però on Roa va realitzar una aturada ratllant la miraculositat va ser quan en el minut 24, el francès Dessally va rematar amb un xut a porteria buida una jugada dels locals. I quan la pilota semblava que entraria irreversiblement, el porter mallorquinista va aparèixer i es va fer amb la pilota.
I el que són les coses del futbol, i sobretot d'aquest Mallorca «cuperià», tot i que qui fins aleshores havia gaudit de les ocasions de gol havia estat l'equip anglès, qui va inaugurar el marcador va ser l'equip mallorquí. Va ser una rapidíssima jugada de contraatac ben conduïda per Paunovic, qui va fer una extraordinària passada a l'espai, molt ben llegida per Dani, qui guanya per velocitat el seu marcador Dessally (els anys no perdonen) i després de driblar el porter De Goey, marca amb la seva cama esquerra.
El darrer quart d'hora de la primera meitat va ser de domini local, però només cal remarcar una rematada perillosa amb el cap de Dessally sense conseqüències. La primera part va acabar amb 1-0 per al Mallorca.
A la segona meitat tot canvià. El Mallorca, possiblement obligat per la intensa pressió a què el sotmetia el Chelsea, endarrerí les línies i els anglesos apostaven fort, feien entrar un tercer davanter, el noruec Tore André Flo, en substitució de Babayaro. I l'aposta els va sortir bé, ja que Flo, en el minut 49, va recollir una pilota bombejada damunt l'àrea petita mallorquinista i va afusellar la porteria de Roa, que no va poder fer res per evitar l'empat dels anglesos.
La major part de la segona meitat es va jugar en camp mallorquinista. Ara sí que l'atac i la pressió locals resultaven angoixosos i els mallorquinistes es veien obligats a aguantar la barrumbada i a intentar bastir algun contraatac sense gaire recursos, perquè tots els tenia invertits a contenir el joc dels londinencs. Aquests, de la seva banda, tenien el domini de la pilota i intentaven fer el clàssic joc anglès de penjar pilotes sobre l'àrea rival. Però allà qui governava era el cap dels defensors, sobretot Marcelino i Siviero, i si no, sempre hi ha Roa. Com en el minut 66, quan va tornar a evitar un gol que hauria pogut aconseguir Vialli amb una potent rematada de cap des de molt a prop. Un minut abans el recent entrat Poyet havia enviat la pilota fora també de cap.
Els darers minuts del partit varen resultar aclaparadors per als mallorquinistes, però els homes de Cúper, i Roa en especial, evitaren que el marcador es tornàs a moure. Al final, empat a un gol entre dos equips que confirmaren estar al màxim nivell del futbol europeu i que oferiren un apassionant espectacle.
En definitiva, un partit d'aquells que, com diu el tòpic, fan afició. I el Mallorca aconseguí un empat molt treballat i meritori que l'apropa més a la gran final.
El Vila Park era molt a prop, i no només en quilòmetres.
