lluvia ligera
  • Màx: 27°
  • Mín: 19°
23°

Pere Antoni Pons: «El que defineix la mallorquinitat és una manca estructural d'autoestima»

Entrevista amb l'escriptor Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons acaba de publicar el llibre titulat 'Contra el Món'. Pere Antoni Pons, nascut a Campanet l'any 1980, periodista i escriptor, ha publicat sis llibres de poemes, el darrer 'Dilema d'Energies' (2022). Quatre llibres entrevista amb Joan Francesc Mira, Damià Ferrà Pons, Guillem Frontera i Jean-Marie del Moral. Les novel·les 'La Felicitat dels Dies Tristos', 'Tots els Dimonis són Aquí', 'Si t'hi Atreveixes' i el llibre de perfils 'Un Arxipèlag Radiant'. Col·labora regularment de la premsa fent entrevistes, articles d'opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

El primer que puc dir és que he gaudit molt de llegir el llibre...

Que bé, és el que vols, no? Quan publiques un llibre agradar als lectors de tant de maneres com sigui possible, tant al pla lectura de dir, m'enganxa molt, no puc deixar de llegir, que alguna gent m'està dient i m'agrada, vull dir me satisfà d'una manera primària com a un nivell una mica més embolicat perquè és una novel·la que hi he volgut posar moltes idees i molt d'anàlisi de realitat i molt de món, diguem.

En aquest llibre hi ha molta part de, no m'atrevesc a dir d'assaig, però sí de realitat o de crítica de la realitat.

Sí, hem fet una novel·la diguem amb molta dimensió sociopolítica, socioeconòmica. En què molts de temes que normalment jo mateix he tractat i molts d'altres des del periodisme o des de la interpretació analítica de la realitat, jo en aquest cas l'he volguda tractar narrativament. Que quedi clar, vull dir, és una novel·la o sigui que tot està dramatitzat, tot està narrativitzat, tots els dilemes conflictes debats ideològics, pugnes polítiques, incerteses socioeconòmiques o mediambientals que puguin sortir estan filtrades a través de la cosa concreta, anecdòtica d'uns determinats personatges que intent que siguin de carn i ossos. Jo tenc la idea que el món és molt ple, molt ric, molt divers, per tant, crec que les novel·les i els llibres han de ser també molt plens, molt rics i molt diversos.

Un dels objectius de la novel·la diguem o una de les pretensions de la novel·la és trobar aquell punt mig entre allò que és representatiu i allò que és singular únic literari, vull dir, aquí hi ha un perill de fer uns personatges tan extravagants i ara no xerr només de la meva novel·la, sinó de la novel·lística en general, que no hi ha una correspondència seva a la realitat i, per tant, resulten impossibles d'assumir, no són representatius de res, o després fer una cosa massa representativa, fins al punt que cau a la caricatura o en el clixé i per tant, allò no té una entitat pròpia i el bon novel·lista el que ha de fer o com a mínim el que d'intentar és trobar el punt mig no allò que sigui. Jo crec que hi ha una extravagància, però és una extravagància que en certa manera els hi ve donada de fora. És el trauma aquest, perquè la premissa argumental era molt bèstia, és una premissa argumental clarament sobrenatural o fantàstica o inconcebible. La Serra de Tramuntana desapareix, no farem spoiler de com, però desapareix. Tot està tractat d'una manera molt realista, de totes maneres, com que el trauma és tan estructural, tan bèstia i el xoc que provoca és tan massiu, clar, tot plegat té un component com al·lucinat, com a desvari, és trobar aquest punt.

El llibre és també un mirall de la societat mallorquina, no és així?

Exactament. Sí, jo d'alguna manera el que he pensat amb aquesta premissa és que me permetia agafar tots els dilemes, conflictes, problemes, mal de caps i il·lusions, esperances que travessen la societat mallorquina d'avui i presentar-ho magnificat, precipitat, accelerat, embogit, però tot hi és, vull dir, és el que som, però també és el que serem o es el que serem, però també és el que ja som o ja començam a ser. Jo una cosa que vaig dient de tant en tant i que no s'entengui de cap manera com una espècie d'establiment de jerarquia o de categoria de qualitat, però es que de Mallorca i de la mallorquinitat se n'han escrit moltes elegies. Jo he intentat escriure un testament postapocalíptic diguem, perquè clar, jo tenc una visió com a molt fatalista i molt pessimista tot plegat i dic val idò anirem una mica més enllà.

Pot ser que una de les ferides més transversal sigui el caïnisme?

Sí, jo crec que nosaltres som una societat i un país singular, però a la vegada tenim molt de punts en comú amb molt d'altres, moltes altres societats i països. Perquè clar, jo crec que això és una novel·la sobre Mallorca, però que a la vegada parla de moltes altres coses que passen a molts d'altres indrets del món, moltes altres ciutats, no xerrem de tota la conca mediterrània, diguem-ne europea, que ha estat girada damunt davall pel turisme de masses. El caïnisme és un problema molt típicament mallorquí. Jo crec que un problema molt típicament mallorquí és la manca d'autoestima, això sí, de dir nosaltres som això i participarem del món, essent això, sense renunciar-hi, sense vendre’ns. I, això sí, que mos falta perquè en part és culpa nostra i en part és culpa d'uns agents externs que d'alguna manera ens han anat triturant psicològicament i políticament i socioeconòmicament durant dècades, durant segles, però més que el caïnisme, jo crec que allò que ens defineix als mallorquins o la mallorquinitat és una manca estructural d'autoestima.

La novel·la també travessa una espècie de catàleg de relacions afectives. Hi ha una mostra de moltes variacions...

Sí, això que dius jo crec que és interessant perquè a mi una por que me feia era que la novel·la quedàs descompensada o massa sociopolítica o massa poc o massa íntima humana o massa poc. I per tant, el que he provat és això, hi ha molta idea, molta discussió ideològica, molta visió sobre una determinada realitat, però també vull que els meus personatges estiguin plens de vida i clar, hi ha amor, hi ha desamor, hi ha desig, hi ha afanys sexuals, hi ha pau, hi ha dubtes. Sí, era una de les meves obsessions que quedàs equilibrat. Vull dir, no he volgut fer una novel·la d'idees, he volgut fer una novel·la amb idees, no he volgut fer una novel·la d'amor, però he volgut fer una novel·la amb amor i amb moltes altres coses.

La idea principal de la novel·la és que la Serra de Tramuntana desapareix, és el que consideres més simbòlic, el més impactant, el més significatiu de Mallorca?

Home es que la Serra de Tramuntana, clar aquí hi ha diverses coses. Jo crec que és l’indret, naturalment més ric que tenim, patrimonialment més ric que tenim, i és una presència que hi és en tot moment. Si tu vius a Campanet la Serra de Tramuntana la veus per tot, és una espècie de gegant que protegeix i que fa companyia. Per tant, fer desaparèixer la Serra de Tramuntana, fer desaparèixer alguna cosa que és molt constitutiva del que és Mallorca i del que és la mallorquinitat a tots els nivells, des del nivell escenogràfic paisatgístic fins a nivell de que nosaltres som allò i venim d'allà. I he de dir que jo aquesta premissa argumental de fer desaparèixer la Tramuntana se me va ocórrer fa devers 8 o 10 anys i durant 6 anys vaig intentar no escriure-la perquè me pensava que era impossible de convertir-la en una cosa novel·lísticament plausible, novel·lísticament creïble. Però després varen passar dues coses que varen naturalitzar la idea i la premissa argumental dins el meu cap. Una va ser la pandèmia de la Covid, que va passar lo impossible, però a mi el que em va semblar més bèstia, no només és que passàs allò impossible, sinó amb la rapidesa amb què vàrem normalitzar tots allò impossible. I la segona experiència va ser un viatge per feina a l'Aràbia Saudita on vaig veure un món socioeconòmicament, urbanísticament, arquitectònicament que no sabia que podia existir i efectivament, allò existeix, era el futur convertint-se en present.

Ha estat un repte i la tranquil·litat absoluta me va venir perquè no sabia com l’acabaria, i clar quantes històries hem començat a llegir o veure que tenen una premissa argumental, fascinant i descarrila. I jo dic «tu has de ser capaç de si no trobes un bon final aparcar això i aguantar el temps que faci falta» i quan duia un 40% o 50% escrit se me va ocórrer la frase final i l’escena final i dic «tio ja ho tens». Pot sortir malament, evidentment, pot sortir malament, l'has d'escriure però ja ho tens com a mínim.

La Serra de Tramuntana desapareguda, la guerra d'Ucraïna ara mateix, mentre està passant, diguem o mentre la majoria de gent hi veim un desert, hi ha una gent que ja hi veu una platja o ja hi veu la reconstrucció...

Sí, fins i tot hi ha un personatge alemany que ve a fer feina aquí en aquesta nova Mallorca ho diu «hi ha riquesa, hi ha promesa a la devastació». Molta gent pensa que no, una guerra clar, des del punt de vista diguem-ne ètic humà, una guerra només és destrucció, misèria i mort, però aquella destrucció, aquella misèria, i aquella mort que quant de negoci potencial hi ha, quanta riquesa futura se'n pot treure, quant de cinisme hi té camp per córrer, i quanta cobdícia hi pot maniobrar allà no, això ho hem dit des de sempre, i parlàvem de coses inconcebibles abans. En realitat de coses inconcebibles, en passen moltes, entre altres coses, aquestes guerres terribles d'aquests fenòmens naturals terribles que continuen passant contínuament.

Una de les tesis del llibre o de la novel·la, o de la cosmovisió de la novel·la és que és igual el que passi, tot més o menys continua igual. Fins i tot hi ha un moment en què dos personatges xerren i diuen «la capacitat per adaptar-nos a tot pot ser el pitjor defecte de ser espècie i a la vegada, potser, és la seva millor virtut». Perquè no hi ha res unívoc i això és una de les coses bones de les novel·les jo crec. Tu quan fas un article, quan fas un assaig has de tenir idees més o menys unívoques, no hi pot haver ambigüitat, no hi pot haver veritats contradictòries convivint. Jo crec que el món i la vida són plenes de veritats contradictòries i la novel·la te permet narrar-les i jo és el que he volgut narrar, vull dir moltes veritats contradictòries, molt de desitjos incompatibles, molt de destins que no tenen a veure, però que tanmateix són allà.

Te propòs un exercici que seria comentar algunes de les frases que m'han xocat més. N'hi ha moltes, és a dir, és un llibre que és evident que hi ha una elaboració molt gran al darrere, una elaboració intel·lectual molt important. Per començar la més simple, és que mai havia pensat que boom, en el qual ens referim, boom turístic, és efectivament una onomatopeia d'una explosió...

Sí, sí. És el boom que es pot utilitzar positivament, però és evident que a Mallorca els anys 50 i 60 és alguna cosa, va explotar i va desaparèixer per sempre, es va desintegrar.

«L'eloqüència és una droga».

Tant pel que escolta l’eloqüent com per al que practica l'eloqüència.

«Els ecologistes estimau la natura, però vos agrada més el pessimisme».

Clar, això és una frase que jo intent el he dit abans, cada vegada que un xerra vol tenir la raó i sobretot hi ha quatre personatges de novel·la, hi ha un activista ecologista que tota la vida ha combatut i lluitat per uns ideals i cada cop se n'adona que potser ja no té sentit continuar lluitant perquè ja no és que hi hagi petites derrotes, sinó que s'ha produït una derrota irreparable, o sigui, ja ha perdut. Després hi ha un exdirectiu hoteler que tota la vida ha fet feina molt orgullosament dins el món del sector turístic i se sent molt content d'haver prosperat, però que ara comença a veure que pot ser tot aquell negoci també té una cara fosca. Hi ha un pintor que de cop comença a pintar diferent de com ha estat pintant tota la vida i una cambrera de pis d'origen peninsular forastera que pateix des de la vulnerabilitat la tragèdia que pateix tothom, però ella la pateix més profundament. I aquesta frase sobre els ecologistes la diu l’exdirectiu hoteler, perquè tampoc no vol donar la raó del tot als ecologistes. Ell també defensa que el turisme ha portat coses bones a Mallorca i només faltaria hi ha molta gent que durant tot la vida ha fet feina en el sector turístic i que és normal que estigui orgullós d'haver feina al sector turístic i d'haver prosperat i haver sortit del no res. A Mallorca tot era molt complicat els anys 50 i 60, la gent necessitava fer-se una vida.

Tot això ho dic per aquesta voluntat que jo he tengut de fer una novel·la, no diré ponderada, perquè és una novel·la molt enèrgica i molt desesperada, però sí molt complexa i molt ambigua, vull dir no hi ha una tesi política aquí, hi ha una visió del món i com crec que és i què està malament i com crec que hauria de ser, però no és programàtica, no és ideològica.

Però sí que hi ha un cert ecologisme, militant de la defensa de la terra que és molt apocalíptic i molt pessimista.

Sí, sí, però això és aplicable a tot, però clar, què és pessimista i què és realista aplicat a les injustícies socials, les injustícies mediambientals, les injustícies lingüístiques i culturals. Estam molt malament, ho podem dir que estam molt malament, dir-ho és una manera d'incentivar-nos o és una manera de desanimar-nos, no ho arribam a saber mai, però que hi ha injustícies terribles en el món a diferents esferes i que la mediambiental n'és una i que un cert alarmisme és comprensible jo crec que hi és. Ara que hauria de ser un alarmisme diguem-ne positiu i combatiu i dinàmic també.

Jo en aquesta novel·la el que he volgut fer és això també, tractar determinats tabús i determinats traumes que, de vegades, fa por xerrar-ne. Per exemple, una cosa que a mi m'obsessiona bastant és amb tots els grans fenòmens migratoris que hi ha hagut aquests darrers anys, jo entenc perfectament que és una experiència traumàtica per algú que no té quasi recursos deixar ca seva i anar-se'n a un altre lloc. És evident que això és una experiència traumàtica i s'ha d'ajudar i s'ha d'explicar i s'ha d'empatitzar, però en paral·lel hi ha una experiència de la qual no se’n parla, que és l’experiència traumàtica de qui no s'ha mogut de lloc i veu com el seu món en qüestió de molt poc temps ha estat girat damunt davall.

I que fins i tot no reconeix el paisatge...

No reconeix el paisatge, no reconeix la llengua que s'hi parla, no reconèixer la manera de fer i de relacionar-se i de procedir. I jo crec que hi ha molts de mallorquins que tenen aquest trauma avui en dia de dir «ostres la Mallorca que jo vaig néixer, la Mallorca que jo he crescut, me l'han girat damunt davall en qüestió de 10 o 15 anys i jo ara som un estranger a ca meva». Jo tot això tenia ganes de tractar-ho narrativament perquè és la manera de tractar-ho de manera autènticament complexa, sense propaganda, sense tabús, sense traumes. Evidentment que hi ha temes que poden ser mal utilitzats, però és que tot pot ser mal utilitzat en realitat. De tot se'n pot fer demagògia, de tot se'n poden treure arguments racistes o feixistes o autoritaris.

«Molts fills viuen les seves vides com esmenes a la totalitat de les vides dels seus pares».

Bé, jo crec que aquest conflicte generacional i ha estat, vull dir hi és i hi ha estat sempre. Ara pot ser més que fa 300 anys perquè el fill d'un fuster, havia de ser fuster i perquè les possibilitats d'una vida diferent eren molt més limitades, però sí, jo crec que el conflicte generacional hi és i pot ser segurament és bo que hi sigui. Aquí he fet un personatge que se li va morir son pare quan tenia 18 anys i han quedat una sèrie de temes sense resoldre.

Dues qüestions que també m’han impactat i interpel·lat. Una quan n’Alexandre un vell ecologista diu «hem perdut». I després me pareix que és en Miquel que se demana si qualque dia guanyam si ho sabrem reconèixer.

Clar, torna a ser el de sempre, allò de pessimistes, optimistes, combatius, no combatius. Clar són dilemes i dubtes que a nosaltres ens escorxen i en canvi als poderosos no els escorxen perquè tenen unes inèrcies, unes dinàmiques i unes maneres de funcionar. Jo confí que si mai guanyam, perquè és evident que de tant en tant sí que guanyam, ho sabrem reconèixer. Però clar, jo m'interessava aquesta frase, perquè també d'alguna manera reforça aquesta sensació de fatalitat global que travessa tota la novel·la. Jo volia que fos una novel·la molt vital, molt enèrgica, però també molt desesperada.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Catalunya sencera, fa dervers d'un any
El 1917 Joan Estelrich ja deia que «si el mallorquinisme no pot ser oposat a balearisme, i balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular, està clar que el mallorquinisme únic que s’ha d’admetre com a bo i raonable és el catalanista».


I el 1930, a la revista LA NOSTRA TERRA, es tractava aquest tema i s'hi deia: «Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és altra cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteisme vuitcentista. Com a tal forma part de la Catalunya integral, participant amb ella de la unitat de raça, de la unitat de llengua i de la unitat de cultura, la qual ha enriquit molt sovint amb aportacions de gran vàlua. Cal desfer l’equívoc que Mallorca és una regió d’Espanya distinta de Catalunya, i desvirtuar el regionalisme o el mallorquinisme com a conceptes mancats totalment de sentit».
Valoració:-1menosmas
Per Sempre guanyen, fa dervers d'un any
Els partits polítics sempre guanyen, sempre ho fan bé. D'això sí que se'n pot dir optimisme. De fet els partits ho solen dir, "treballam en positiu". Als crítics, en canvi, els acusen de ser negatius, pessimistes.
Pel que fa al mallorquinisme, a Mallorca no hi ha més que mallorquinisme polític que és la manera reivindicativa o resignada de no ser catalanista.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente