Quatre actrius a l'escena, la mar i un pacte. Elles són Xesca Forteza, Cati Garrigó, Maria Antònia Manera i Joana Salas, que juntes teixeixen aquest relat sobre la necessitat d’unir-nos malgrat les nostres diferències. Una obra que parla de fer-nos fortes, grans, salvatges.

L'espectacle Salvatges de la companyia 9 Muses Teatre arriba a la sala La Fornal, a Manacor, el proper diumenge, 29 de maig, a les 19 hores. Avui n'avançam alguns detalls de la mà de l'autora i directora, Neus Nadal.

• Salvatges és una història de sororitat contada per dones i dirigida a dones. De què parla?
  És una reivindicació. Parla de la necessitat que les dones ens escoltem, ens facem costat, ens rescatem les unes a les altres.

• Un relat íntim a partir de la relació de quatre germanes. Com és aquesta relació?
  A mi m’agrada contar històries des de la intimitat, des de l’aïllament i la confidencialitat, que és quan broten aquelles coses importants. La relació de les quatre germanes és perfecta per crear aquest ambient de confiança i comoditat que ens permet desfogar-nos i ser nosaltres mateixes. Però també és una metàfora que fa referència, precisament, a aquesta sororitat de la qual parlam.

• I un secret compartit com a punt de partida… Ens pots fer cinc cèntims del que descobrirem?
  És un secret que només compartirem amb aquells que venguin a veure’ns... però sí que diré que a Salvatges se’n conten molts, de secrets, moltes històries d’aquestes que romanen soterrades fins que un dia, inevitablement, ens envesteixen de manera brutal. Això sí, demanam silenci a totes aquelles que ja ens heu vist i sabeu que, com diuen les germanes: «quatre cantons té ca nostra, quatre racons amagats, a cada un d’ells una àmfora, on romanen secrets enterrats. Quatre, quatre, esclata. Quatre, quatre, esclatà. Qui aquest secret conti; rebentarà».

• També hi ha un cinquè personatge clau en la història. Què ens pots explicar de la figura de la padrina?
  És una figura clau en l’obra perquè representa la importància de les generacions que ens han precedit, la importància de saber llegir i desxifrar les històries de les nostres padrines i repadrines i la importància de treure de la foscor les seves vivències, sovint molt complicades i crues, per mostrar-les a tothom. La padrina és el personatge que, sense ser-hi, regna sempre damunt l’escena i segueix acompanyant a les germanes en tot moment.

• Pel que fa a l’espai i l’escenografia, on ens situam i quins elements entren a escena?
  La mar. Una alcova de pescadors. Les roques. Una tempesta. Hem volgut transportar a l’espectador a aquest lloc a través de sons, imatges, olors, sensacions, records... Salvatges transcorre en un únic espai que és alhora un espai exterior i interior, perquè representa la infància de les germanes i un moment molt contret de les seves vides. Retornar a l’alcova és fer reviure els records.

• Com s’estructura el relat?
  L’obra pretén aconseguir que el públic es converteixi en voyeur, algú que, per un foradí, està presenciant una escena íntima. Els diàlegs són àgils i fan avançar l’obra de manera que, gairebé sense témer-se’n, els espectadors arriben al gir final de Salvatges. En alguns moments s’hi entremesclen monòlegs que ens conten una història paral·lela però que, també al darrer moment, fa encaixar-ho tot i ajuda a entendre moltes coses.

• Salvatges posa el focus en el delicat tema de la violència de gènere. Per què vares decidir escriure sobre aquest tema?
  Aquesta pregunta me la fan molt i em sorprèn, la veritat. És que pens que és inevitable (almanco si ets una dona) veure la tremenda violència que se segueix exercint sobre les dones, i jo escric sobre les coses que veig, sobre les coses que em preocupen, que em fan cavil·lar... Des del meu punt de vista és una obligació parlar sobre la violència de gènere i, sobretot, deixar de ser políticament correctes en alguns aspectes i plantar cara. Plantar cara, sobretot.