Laila Karrouch acaba de presentar a Mallorca el seu nou llibre 'Que Al·là em perdoni'. Ona Mediterrània i dBalears han parlat amb ella per conèixer de primera mà la feina i les opinions d'aquesta catalana que combina la tasca d’escriptora amb la d'infermera.

No és la primera vegada que ets a Mallorca...

És la tercera vegada que visit Mallorca. Sempre hi ha un bon motiu per venir a Mallorca, però si, a més a més, vens amb una passió com és la lectura en el meu cas és un plaer repetir l’experiència.

Ets a Mallorca per presentar el teu nou llibre que es titula 'Que Al·là em perdoni', i que és un llibre molt àgil, molt bo de llegir per dir-ho d’alguna manera, i al mateix temps diria que es reflecteix les vivències de milers de catalans i d’europeus...

Sí, és un llibre en el qual he volgut anar una mica més enllà, però sempre amb els peus a terra i posant lletra o posant teclat, o posant el que sigui, per reflectir una realitat que queda bastant submergida, una realitat que viuen molts dels nostres joves i que la viuen d’una manera molt callada, en silenci, i sobretot, com a tema tabú, com podria ser la relació d’amor, passió, entre una noia musulmana i un noi ateu, català ateu en aquest cas. Una història que és una història inspirada en Romeu i Julieta.

Justament el volia comentar que és un remake de Romeu i Julieta, això per un costat, i per l’altre, també has dit una paraula que és oblidada o tapada. Efectivament, és una realitat que vivim a Mallorca, que vivim a Catalunya, i que vivim a Europa i en canvi no ho he vist reflectit gaire, o no sóc conscient que s’hagi reflectit gaire, no ja a la literatura, sinó tampoc als espais de comunicació més joves com puguin ser l’audiovisual. Hi ha poca cosa referida a aquesta història no?

Són històries que sempre han estat submergides en el silenci, són històries, qui diu una història d’una noia musulmana amb un ateu, diu altre tipus de relacions prohibides, que sempre han estat amagades i que ningú gosa a parlar-ne perquè són temes delicats, quan un tema és delicat o l’aparques o l’intentes afrontar d’alguna manera i jo sóc conscient des de fa molt temps que aquest tipus d’història s’havia d’extreure d’alguna manera i fins ara no he gosat, no m’he sentit prou valenta per fer-ho, però crec que si volem arribar a una convivència més compacta entre els que venim de fora i els que són nascuts aquí, o gent de diferent cultura hem de traspassar certes fronteres i ens hem d’envalentir per afrontar segons quins aspectes per molt incòmodes que puguin ser, com puguin ser el tema de creença, o el tema del mocador, com altres temes que hauríem de posar sobre la taula per debatre, no don la solució perquè jo no sóc ningú per donar la solució, cadascú l’ha de trobar segons la seva manera de viure, però si com a mínim posar el dit a la llaga perquè la gent pugui parlar d’una manera més oberta.

I quina acollida està trobant el llibre?

El llibre, de moment, tot just ara estic arrancat la promoció, una promoció que en principi es va estroncar per la Covid, ja que és un llibre que hauria d’haver sortit fa ara dos anys però que tot es va frenar. He començat parlant amb adolescents, amb joves, la veritat és que molts agraeixen que hagi trencat aquest silenci, fins i tot la setmana passada vaig fer una xerrada a Barcelona, i molts pares han agraït que s’enceti el tema i reconeixen que és un tema que no és fàcil de tractar. Demanen consells de com es podria tractar, i jo crec que més que com, perquè insisteixo que sí que és un tema delicat jo no tinc la solució, hem de fer el pas previ, que és intentar comunicar amb els nostres fills, intentar esbrinar quins són els seus sentiments, i que els nostres joves puguin comunicar també les seves preocupacions de cara a la convivència.

Quin paper hi juga el tabú en les relacions entre joves de diverses creences, de diversos orígens, de tradicions familiars diferents?

Si parlem de tradició, crec que és una cosa, si parlem de religió és una altra cosa. Les coses han canviat aquí, han canviat al Marroc i han canviat a tot arreu, però és un cas especial quan es parla de religió, per això aquesta vegada tot i que vaig prometre que no parlaria de religió ho he acabat fent perquè és inevitable, quan es parla d’una religió com és la musulmana que hi ha una qüestió que és molt prohibida, com és el fet de que una noia musulmana s’enamori d’un ateu, és un tema que fa molts anys estava prohibit, avui en dia està prohibit i al futur també estarà prohibit segurament perquè les religions no s’adapten entre cometes al temps que vivim. Llavors la gent ha de trobar la seva estratègia, la seva manera de confrontar-ho. Abans els musulmans eren considerats musulmans només pel fet de néixer a un país musulmà per exemple, abans no se’n parlava, i sempre han existit nois i noies àrabs que són ateus, fins ara hem tancat els ulls i hem volgut negar-ho és una realitat, no és ni bo ni dolent, simplement hi ha d’haver una llibertat de creure o no creure. I a tot això hi ha d’haver sempre sobreposat davant el respecte, que cadascú pugui conviure i viure de la seva manera, però quan estem parlant de temes ja socials com aquest cas i estem parlant de la religió que s’ha de tractar d’una manera delicada però sense por, és una manera, però quan parlem de temes culturals és una altra manera, perquè al cap i a la fi els nostres joves viuen d’una altra manera o potser d’una manera més natural, en canvi quan arriben a casa seva, com podria ser a casa la meva família, per exemple, on mantenim les tradicions del nostre país, no al 100%, però si hi ha aquesta creença religiosa, molts joves es topen amb una realitat que és diferent i que es senten incompresos, i com es senten incompresos no acaben de compartir allò que els està passant i tenen com a dos mons: el món que hi ha dins a casa, i el món que comparteixen a fora.

Ja has dit que no dónes solucions, i tampoc te’n demanarem, però en tot cas, sí que m’agradaria que compartissis amb la mesura que puguis la teva projecció de futur, és a dir, com veus que evolucionaran les societats, com ara la mallorquina, formada per molta gent nascuda aquí, molta gent nascuda a fora, molta gent filla de gent nascuda a fora, etc., i unes societats interculturals i amb orígens diferents, colors diferents, llengües diferents, llengües maternes diferents, etc. Cap on creus que van aquestes societats i cap a on creus que haurien d’anar, si és que és una cosa diferent de l’altra?

Jo crec que a nivell social les circumstàncies estan canviant moltíssim, jo no sé si és el confinament o la situació que estam vivint, que portem dos anys bastant intensos i que tinc la impressió de que les xarxes socials estan agafant un protagonisme brutal i que la mala llet està en un moment efervescent molt important, on tenim també els mitjans de comunicació que han normalitzat el terrorisme islàmic per exemple, hi ha un sector de la societat que té por perquè s’ha quedat amb aquesta imatge, però també tenim una altra part, que és que els nostres joves conviuen i que em fa pensar que més endavant hi haurà moltes parelles mixtes, perquè al cap i a la fi la via és la que tenim, les barreges no les podem evitar, ni crec que sigui bo evitar-les. Les coses han canviat insisteixo, a tot arreu, molta gent busca la felicitat independentment de la creença i jo crec que, si més no, ho vaig sentint cada vegada més que la religió és cosa més personal i si la gent ho interpreta d’aquesta manera jo crec que hi haurà més parelles mixtes, però que avui en dia ens està constant bastant.

Quan anava llegint 'Que Al·là em perdoni', em venien imatges cinematogràfiques, o sigui, m’imaginava els personatges i em venien flaixos de pel·lícules. Creus que això pot arribar a convertir-se amb una pel·lícula? O una minisèrie, que avui en dia estan molt de moda...

M’encantaria perquè sense voler hi ha moltes descripcions d’imatge, hi ha moltes descripcions de sentiments... Jo crec que al final un llibre acaba parlant de l’autor, com és el caràcter de la persona i jo crec que la majoria d’escriptors els hi encantaria veure com els seus personatges acaben a una pantalla. I, evidentment, m’encantaria que es pogués dur a la pantalla perquè crec que és una història d’amor que jo he acabat aprenent moltíssimes coses de mi mateixa cosa que m’ha sorprès, perquè comences el llibre amb una idea i acabes el llibre amb una altra idea. I tinc la sensació d’haver viscut una evolució bastant important dins la meva ment i canvis importants a positiu, acceptar que hi ha coses que jo pensava les tenia superades i no les tenia superades.

Laila tu com a escriptora catalana, la teva eina de feina és la llengua, la llengua catalana. D'altra banda, pel teu origen, ets de llengua materna amazic, aleshores són dues llengües que pateixen per sobreviure, cadascuna al seu entorn i segurament amb diferències. Com podem ajudar a que el futur sigui més ric i més plurilingüe, on totes les llengües tenguin garantida la seva supervivència?

Ho podem superar quan nosaltres mateixos acabem creient en la llengua. Jo hi crec en la llengua catalana, no hi tinc cap dubte, no hi tinc cap mania, no sento que estigui parlant en una llengua minoritària, al contrari, jo crec que és una llengua molt bonica.

Jo hi parlo amb tota naturalitat. Crec que la primera cosa que hauríem de fer la majoria de catalans és, i jo m’hi he trobat moltes vegades, no canviar de llengua, no sentir que parlem una llengua inferior i donar-li el valor que la llengua mereix, si després la persona que tenim davant ens demana que canviem la llengua perquè no ens entén és una altra història. El fet de poder parlar moltes llengües crec que és un enriquiment brutal, moltes vegades m’he topat amb gent que parla castellà que m’ha dit: és que la llengua catalana no té cap valor perquè un cop surts de Catalunya...

I dic: home jo ara porto quatre anys a França i aprendre francès em va costar sis mesos i tinc amics que vénen del sud d’Espanya que porten anys i encara tenen certes dificultats. Quan tu parles el català i el castellà tens un coixí molt important per aprendre una tercera llengua i una quarta, que vull dir que val la pena pensar-hi amb tot això, donar-hi voltes i no discriminar cap llengua, perquè per mi totes són vàlides.

Per acabar, deixant de banda tot això que hem parlat ara. Tu ets infermera també, supòs el primer que hem de fer és agrair-te, com agraïm a tota la comunitat de treballadors i treballadores de la sanitat per la feinada que heu fet aquests anys. Supòs que has viscut coses realment duríssimes durant aquesta etapa...

He viscut dos anys que no he estat conscient, no els he viscut, han passat, però no els he viscut. No he estat confinada en cap moment, hem estat sempre lluitant, hem estat sempre allà presents, és la nostra professió. Hi ha hagut un abans i un després, durant la pandèmia hi ha hagut moments en què ens hem sentit, jo i moltes infermeres segurament, heroïnes, perquè la gent ens aplaudia i que la gent ens ho agrairia constantment, però hi ha hagut moments en què m’he sentit perillosa, una persona perillosa perquè venia d’un lloc que estava infectat i la gent tenia por a apropar-se, i he sentit comentaris i la gent quan els hi dius sóc infermera o saben al bloc de pisos on visc és com no t’apropis que tinc por perquè tu vens d’un lloc on hi ha un contagi bastant important i el risc que ens pots aportar és bastant brutal. Hi ha hagut un desconcert molt important, no m’ha agradat gens com s’ha tractat a la gent gran, m’he enfadat molt amb les xarxes socials, el que he anat llegint. És com que de sobte la gent gran s’ha de morir perquè ja han viscut suficient i a mi això m’ha produït molta ràbia i me n’he adonat que la humanitat se’n va en orris, i la veritat és que això et fa pensar molt les coses.