cielo claro
  • Màx: 22.25°
  • Mín: 13.08°
22°

Joan Bennàssar: «Si qualque mallorquí no veu la importància de Mallorca, és perquè no està en contacte amb l’exterior»

Joan Bennàssar és un dels artistes més destacats de Mallorca. Pollença és el poble que el va veure néixer l'any 1950. Aquells anys eren una mica foscos; hi havia fam i ningú gaudia de la llum o de l'aigua corrent. No obstant això, un talent precoç li va permetre iniciar-se en la pintura malgrat l'escassetat, gràcies a l'ajuda dels seus mestres. En les seves obres beu de totes les fonts i les sintetitza, no li falten coneixements sobre l'art actual o d'avantguarda, encara que també aprofundeix en els clàssics. Quan era jove accentuava molt la càrrega social, va passar després per l'art abstracte, l'impressionisme, el sensitivisme de Bacon, el realisme, el collage amb objectes del carrer, sense oblidar mai el cubisme de Picasso, una de les seves majors influències. Avui, amb un estil molt personal al qual s'hi refereix com a primitivisme (així s'autodefineix “primitivista”), les seves pintures i escultures sobresurten per la seva gran qualitat material.

Les seves darreres intervencions són Raons humanes, a Pollença i Camí de Lluc – Refugis d'amor i oferiment a Inca, Selva i Lluc.

Raons Humanes marca una nova etapa en la teva obra

Sí, el Raons Humanes ha estat l’inici d'aquesta etapa. Bé, des de que visc a Mallorca m’he anat cimentant amb el que ha estat la mediterraneïtat, amb el que som jo, amb el que és el lloc que m’ha vist néixer i el lloc on millor em sent. L'espai que m'ha donat arguments per ser una persona complexa, és a dir, ser un poquet el Mediterrani o els mediterranis o la història dels mediterranis, pobles que s’han mesclat. Bons navegants que, depèn d’on bufa el vent, se’n van cap a un lloc o cap a l’altre, però que, a un moment determinat, sabem crear. Tenim un concepte del que és la bellesa, concepte del que és la democràcia, però també entenem els moments que són canviants.

Sempre he estat un pintor mediterrani. Jo crec que som un pintor... m’he fet cercar-me, cercant què som... Idò som una persona d’aquí, em sent propi d’un lloc molt determinat, jo sé qui és mon pare i qui és ma mare, qui són els meus amics, quin és el territori que conec, quin és el mar que conec, quina és la costa que conec i sé quins són els paràmetres de bellesa que m’interessa mostrar. Això ho vaig plasmar amb el que era la sèrie mediterrània, parlant de sexe, de societat i de cultura. Amb uns llibres que, a més, vaig deixar establerts amb unes posicions determinades. A partir que vaig acabar aquesta fase que és una fase sobre jo mateix, explicar-me qui som i perquè crec que Mallorca – o les Illes Balears- són un lloc nou i important al món.

Jo crec que si qualque mallorquí no veu la importància de Mallorca, és perquè no està en contacte amb l’exterior, però Mallorca és un lloc important on les coses que passen són transcendents.

Raons Humanes representa un bot...

Raons Humanes va ser l’exposició que vaig fer l’any passat, que ha durat tot un any fins al gener d’enguany, que estava a l’escalonada del Calvari que era una part que parlava d’escalonada perquè la vida és un pujar esglaons, i pujant esglaons un nota que l’horitzó cada vegada és més llunyà i més ampli. Això era una part, l’altra part era la del convent que era la torre.

Els humans des del moment que son capaços de dialogar, després ens hem tornat civilitzats. És a dir, hem arribat a acords sense haver d’arribar a les armes quan és possible, és a dir, tu em dones això i jo et don això altre, amb la qual cosa això ens ha civilitzat i ens ha fet ampliar també el nostre horitzó. I la tercera part que era la part de les musses. Dius perquè les musses? Què són les musses? Les musses són la inspiració del poeta, la inspiració de la gent creativa i a més també és el jardí on tots nosaltres volem descansar, que és el paradís que ens hem creat nosaltres mateixos que viu per viure d’acord amb les nostres regles. Això va ser Raons Humanes.

I a Raons Humanes també té el seu llibre, la seva part escrita...

Indubtablement, el que passa és que és un llibre escrit on hi ha interpretacions de Sandra Martínez, Felip Munar, Pere Sales, Toni Planes i Pere Cortada, i després de Tomeu Cifre que és el batle de Pollença. Ha estat un llibre que hem editat digitalment aquest Nadal passat, que va ser un llibre regal, avui dia hi ha facilitat per fer llibres perquè la globalització ens dona marge per fer moltes coses. Així i tot, a mi m’agrada la impressió, la cosa impresa també, trobava que al marge d'allò digital hi ha d’haver una cosa 'real'. Aquesta cosa real jo la veia com un llibre futur.

Al mateix temps, primer el batle d'Inca i després els de Selva i Escorca, veient l’exposició de Pollença, m’havien demanat si jo volia fer petites intervencions al seus pobles, petites intervencions no, realment m’oferien el poble per fer el que volgués. La primera que vaig mirar o que vaig acceptar, va ser de Virgili Moreno, batle d’Inca, perquè a Inca vaig trobar un petit convent que es diu el convent de Sant Bartomeu, on hi ha monges tancades. És un convent molt poc conegut però que des d’allà ja es veu Selva i vaig pensar un poquet que el temps que vivíem tenia a veure amb aquests refugis que tots necessitam per a descansar per preparar-nos per a nous combats i noves batalles. I d’alguna manera vaig dir que sí, i vàrem mira un poquet el que faria, però així i tot, mentre estava veient després Joan Rotger quan vaig anar a veure l’església de Selva, en aquell moment tomaven els pins perquè queien i vaig veure que l’església em recordava molt al Calvari de Pollença, amb els mateixos arguments que jo havia usat amb l’esforç individual, basar-me en una frase d’Ana Maria Matute que parla, que és un concepte que també prové de molts de proverbis xinesos, que diu així sintetitzada: «la vida la feim cada un de nosaltres, que hem de ser capaços d’imaginar esglaons que ens facin sortir del pou, perquè si som capaços de somiar feim que la vida sigui possible».

Tornam a Inca i anam a la Quartera. Hi ha una exposició impressionant, quan hi entres fa la mateixa impressió que quan entres a un temple.

Està feta amb molta estima, quan faig exposicions en aquest moment no pens gaire en les vendes, intent mostrar-me. Estic en un moment on crec que s’ha d’empènyer, crec que s’ha de ser valent i crec que són moments on hi ha necessitat que la cultura torni a agafar un lloc dins la societat, és a dir, ens diferencia dels animals i ens fa ser una altra cosa, és a dir, som més forts que l’animal més fort, més imaginatius que l’animal més imaginatiu, més ràpids que l’animal més ràpid, no nosaltres mateixos però ja som petits cíborgs de tot, que si no tenim les cames més ràpides tenim unes rodes i un cotxe que ens transporten més ràpid. Per tant som humans que fins ara hem dominat el futur, és a dir, estam en el moment on les màquines del futur no ens poden dominar a nosaltres. La meva lluita és obrir-me el futur, ser creatiu i intentar començar a controlar el nostre propi futur, que la maquinària o la nostra pròpia potència. Que no ens faci superbs i no ens mengi a nosaltres mateixos, seria un poquet la història meva d’ara. Amb l’exposició d’Inca tot se’m va compondre quan el prior de Lluc Marià Gastalver i Toni Moreno que és un capellà d’allà, amants de l’art, i a més entenen Lluc com un bressol d’espiritualitat, em varen demanar si volia fer qualque cosa a Lluc, i clar, se’m va obrir, això és el camí de Lluc. I vaig connectar Inca amb Lluc, passant per Selva, Escorca i Caimari. I hagués pogut connectar més coses però jo també som el que som i no don a més coses.

Aquest camí, que és d'anada i tornada i que es pot situar el començament a Inca o a Lluc, està poblat de figures humanes.

Sí jo diria que són aquests mateixos conceptes meus explicats plàsticament que no vull tampoc que només sigui de relació com jo les he creat, però una persona quan les crea les fa amb un objectiu i unes 'neures' que tots tenim dins, i amb un relat.

Quin relat hi ha en aquest refugis d’amor i oferiment?

A mi m’agrada molt Bob Dylan com a cantant i Shelter from the Storm que en anglès és refugi de la tempesta, i doncs tornar a trobar la pau i tornar ser una persona com diu Montaigne allò del jardí: «quan m’arribi la mort que em trobi cultivant cols al meu imperfecte jardí» perquè al final tots som humans en aquestes coses, i seria aquest mateix estar.

Ara que la mort ens ha tocat a tots, indubtablement els nostres refugis s'han romput, és a dir, les seguretats quan un romp el refugi és quan perd seguretat. I amb la pandèmia hem perdut seguretats, tan físiques, vitals, com econòmiques, perquè jo crec que la ferida econòmica serà greu i serà difícil que ens recuperem sense horitzons nous d’una altra mena de cosa, una responsabilitat civil. Jo el que he fet, o allò que vull fer amb aquesta cosa, és més que passar la responsabilitat a l’Estat, doncs pensar que sí que l’Estat pot fer molt dins tot això, però hi ha una responsabilitat individual i jo assolesc la meva indubtablement. Cuidar el teu jardí i ser responsable del moment que et toca i en aquest moment que jo he fet exposicions l’any passat per exemple a Pollença, ha estat vista per molta gent però fa dos anys l’havien vista deu vegades més perquè arribava més gent aquí a les Illes, però són exposicions que jo he pensat per fer-les primerament per als mallorquins sabent que tendria una repercussió internacional, que és el que intent donar-li perquè crec que és important que passin coses i les coses que passin aquí siguin important i tenguin el ressò que toca i estic perseguint això, és una illa important, passen coses importants i es fan coses importants.

Per tant, té una funció exemplificadora?

Jo no vull ser un exemple, jo faig el que jo necessit fer i per tant no vull ser una figura exemplar. És la meva resposta, que ha estat una resposta humana estava amb un tema de raons humanes i em va arribar la pandèmia. Està pensada en relació amb les circumstàncies actuals que estam vivint aquí i amb les circumstàncies actual necessitam respostes, i a més, crec que al món de la cultura, que és un món danyat, que per que la cultura sigui una necessitat pública es tracta de donar-li respostes. He articulat un discurs que a més de les imatges, he intentat articular un discurs d’harmonia i de futur.

Un artista que crea art és la suma d’un discurs intel·lectual, de feina i d’un punt de genialitat?

Jo crec que hi ha un poquet de tot això. Jo crec que és primer de tot, indubtablement, un saber qui ets. Hi ha una ètica que és la feina, el que s’ha dit sempre, la inspiració t’ha de trobar al teu taller quan fas feina i hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho, la tasca de cada dia és aconseguir la frescor i indubtablement l’atzar és molt important, és a dir, hi ha una part de saber mirar, quan jo parl de l’atzar d’estar tan obert que el que et passa ho saps entendre, és a dir, la vida de cada dia l’has de saber entendre, a la vida de cada dia passen coses. I a l’estudi, primer de tot, no et pots avorrir, hi ha treballs que són avorrits així que has de saber què és el que fas, però cal estar a l’aguait del que pugui passar és el que jo crec que és la genialitat. Hi pot haver qualque cosa que tengui a veure amb la bellesa, una intuïció, coses d’aquestes... però el que passa és que tenim un deute social.

La meva reflexió és molt intuïtiva perquè és un llenguatge que conec, com si saps un idioma nou.

Ets hiperactiu? T’organitzes especialment bé? Com és possible que facis tanta creació?

La meva vida és l’art, la meva professió, la meva família, els meus amics i cap d’elles està en contradicció amb la meva feina, estan totes relacionades, jo crec que tots ells m’ajuden a que pugui fer més feina, és a dir jo m’aixec pintor i me’n vaig a dormir pintor, escultor o artista i m’aixec amic i me’n vaig a dormir amant, no sé el que t’he de dir. És un poquet el que passa, intent que tot vagi al lloc que toqui i després tenc la fortuna de que el meu cos em respon i jo no faig res per a que no respongui, i estic arribant a les quotes que m’interessaven. Jo sempre havia pensat que l’home si hagués viscut dins aigua però amb pedres poc a poc ens hagessin sortit ales, ara ja crec que l’home també té una part de maldat que en aquests moments es denoten perquè tampoc no puc ser naïf, però hi ha alguna cosa d’això, m’he sabut crear la vida que necessitava per aquest món i per tenir tranquil·litat, ho he jugat i he tengut la fortuna de que m’arribàs, però tenc moltes contradiccions. Visc per fer feina i tenc una vida familiar, amorosa, d’amistats i tot això que està bastant ordenada. Quan el món torna a tenir un punt d’efervescència i de canvi fort.

Hi ha una mirada optimista de la vida, de l’art i del futur, no és així?

Quan jo dic que als anys 50 hi havia dos milions cinc-centes mil persones i ara n’hi ha set mil cinc-cents milions, clar hem duplicat el que hi havia abans, és a dir, abans els meus pares no és que tenguessin problemes de menjar però s’hi acostaven, és a dir, les figues eren molt importants perquè no podies tudar una figa. Ara tenim molt però a Àfrica i altres països no tenen l’abundància que tenim nosaltres, és veritat, però tot això quan un va pensant en les malalties amb els anys que vivim, és a dir, abans es morien molt més joves, ara tenim una capacitats de vida que es va notant que aquest progrés va beneficiant a tothom. Indubtablement, quan més coneixement tenim més problemàtica tenim, és a dir, si hem de triar entre vint vins és més problema que si tan sols tenim un vi, i després ens podem barallar per si aquest vi ha estat més bo que l’altre i jo crec que en aquest moment jugam en aquest sentit, és a dir, ni jo ni la meva generació que ha viscut en aquest territori illenc i català i espanyol i europeu i mediterrani, crec que després de la Segona Guerra Mundial ha estat un pujar i en aquest moment tenim uns altres conflictes, però són conflictes de que menjam massa i massa bé, que si ens reordenàssim i sabéssim repartir un poquet millor molts de problemes d’aquests sortirien sabent que viure és molt complicat i que l’home ja no és només ell i no només té sentiments positius, també té molts de sentiments negatius.

I dèiem també el futur...

Clar i amb totes aquestes raons jo no puc ser negatiu, voler dur el món damunt meu seria una mena de missioner torrat i no està dins el meu cap ser un missioner torrat, jo vull aportar el meu gra i em bastaria que tothom el sabés aportar. I un poquet ens passa allò que deia en Guillem D’Efak: «neixes i després tot fa davallada». Jo ja tenc una edat que diuen que desitjaries tornar a néixer? Però així i tot uns vint anys més de vida també m’anirien beníssim, és a dir, perquè m’agradaria viure’ls.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per es Ton de sa vila, fa mes de 2 anys

Qui no dona s´importància a ses Illes són es fatxas ñols, es forasters per excel.lència franquista.

Valoració:1menosmas
Per Francament, fa mes de 2 anys

A l'estranger, si dius que ets de Mallorca o de les Illes Balears te fan molt de cas. Molt més que si dius que ets d'Espanya.

Valoració:4menosmas
Per escorpí, fa mes de 2 anys

El problema de Mallorca és pertànyer a l'Estat espanyol. Els catalans mallorquins no serem mai nosaltres mentre no siguem independents.

Valoració:11menosmas
Per I tant, fa mes de 2 anys

Ojalá Mallorca no tuviese la importancia que tiene, ojalá.
Seríamos los del pais, de nuestro pequeño pais, con el añadido de menos turistas y mucho menos de los otros. Y al decir "otros", ya se supone.
Cada uno hace lo que puede. Lo que sabe. O lo que dejan. Y como sobre gustos no hay nada escrito, prefiero las obras de su padre a las esculturas de su hijo. Parecen cadáveres sacados de una explosión de un volcán, cubiertos de ceniza.

Valoració:-3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente