algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
13°

Maria-Antònia Oliver: «La Mallorca actual és molt millor que la Mallorca dels anys 80»

Maria-Antònia Oliver Cabrer (Manacor, 4 de desembre del 1946) és una destacada escriptora, capdavantera de la generació literària dels 70, s'inicià en la literatura amb novel·les centrades en la problemàtica de les transformacions de la societat a Mallorca, amb una base rondallística, fantàstica i onírica.

La visitam a la seva casa de Biniali i mantenim amb ella una conversa sobre la literatura i sobre la vida.

- Com observes la vida d’aquest món confinat des de la teva atalaia?

- Amb una certa preocupació i incomprensió. De cada vegada estam més fotuts perquè de cada vegada la pandèmia és més extensa, sobretot a Europa. I no parlem dels Estats Units... però jo veig que la situació està molt malament. Encara que a vegades crec que som una mica derrotista i procur mirar amb més il·lusió, i a vegades ho aconseguesc. O sigui que estic en un moment que no sé on mirar ni cap on tirar, ni si podré tirar gaire temps...

- Per què Biniali?

- Vàrem venir quinze dies a Mallorca per trobar una casa perquè les que havíem cercar per Catalunya o no ens agradaven o eren massa cares. I vàrem trobar un anunci al diari que deia Biniali, i en Jaume (Jaume Fuster, que va ser la seva parella fins que morí) me va dir que era on hi tenia la casa n’Aina Moll. Vàrem venir aquí quan els carrers encara no estaven asfaltats. No hi havia ningú pel carrer, vérem la casa per defora i vàrem anar als anunciants per veure la casa per dins. En entrar, en Jaume va dir per a ell mateix, «aquesta casa serà meva». No m’ho va dir a mi. La casa no estava com està ara, però hi vivien els caps de setmana. La vàrem arreglar, sobretot el jardí i sempre ens hi hem trobat molt bé. Jo sempre hi he vengut, fins i tot després de morir en Jaume. La gent d’aquest poble és tan amable, tan aguda i m’estimen tant, que jo no sé com els ho he de pagar.

- A mi també m’evoca n’Aina Moll... i n’Aina Moll també ens evoca als teus principis com a escriptora. Vares fer un curs amb ella no és així?

- El meu pare no volia que estudiàs perquè per una dona i estudiar el batxiller era un absurd. «Una dona ha d’estudiar alguna cosa que serveixi al seu home», deia ell. Jo ho vaig trobar encertat i aleshores vaig estudiar comptabilitat, però jo tenia ganes de seguir estudiant i després el meu pare me va deixar estudiar. Vaig anar a l’institut, em vaig examinar fins a quart i ho vaig aprovar tot, per lliure. En aquell moment, Aina Moll va veure el meu historial i me va cridar. I me va dir, «tu has d’estudiar aquí». Des del primer dia ens va dir que ella faria uns cursos de català, a l'institut Joan Alcover de Palma, fora d’hores lectives, sense cobrar res i sense posar notes. Jo m’hi vaig apuntar i érem cinc o sis nines. Jo ja tenia 17 anys i allà n’Aina me va ensenyar la gramàtica. Jo sempre havia parlat mallorquí, però no el sabia escriure. Ningú no me n’havia ensenyat i tampoc ningú m’havia dit que hi havia gent que en podia ensenyar. El curs anterior, jo vaig fer un conte pel professor de literatura castellana i aleshores vaig guanyar un primer premi, i va ser el primer que vaig escriure. Era en castellà. Molt després va sortir el llibre de ‘Coordenades espai temps’, que són històries de la meva infantesa, contades com si jo encara fos petita.

- Evidentment, aquest curs amb n’Aina Moll és un detonant, ara bé, amb la teva relació amb la literatura et ve de més enrere...

- Sí, per exemple, a ca meva hi havia uns 3000 llibres, però en català només n’hi havia un, que era un de rondalles mallorquines, abans de ser normativitzades per don Francesc de Borja Moll. Perquè el meu pare era un feixista que va anar a la guerra amb els feixistes i va entrar a Barcelona. Jo això ho vaig saber bastant més tard. Jo sabia que ell havia anat a la guerra, m’ho havia dit ell, però no m’havia dit fins a quin punt hi havia participat.

- A partir del detonant de conèixer n'Aina Moll, com t’encamines cap a la literatura?

- Va ser molt guapo perquè érem un grup de mallorquins que volíem fer teatre i a La Protectora, hi havia un teatre i ens el deixaven per assajar. No sabíem res, ni els al·lots, ni les al·lotes. I aleshores varen venir dos joves vestits de soldats, que eren en Jaume Fuster i en Pere Gabriel, que es varen enamorar de na Margalida Tomàs i de mi. Tant na Margalida Tomàs com jo continuam amb els nostres antics amors. Ells dos eren dos soldats que feien la mili aquí. En Jaume ja estava molt involucrat en el teatre de Barcelona.

- Per la teva part hi ha aquestes dues històries d’amor...

- Sí, amb en Jaume i amb la literatura.

- En un món tan masclista, com aconseguires obrir-te camí?

- Així com vaig poder, jo vaig escriure ‘Cròniques d’un mig estiu’ quan ja era casada. Quan encara vivíem a Barcelona, era per ca nostra, mirava els papers que tenia escrits per fer aquest llibre, que encara no s’havia publicat i va venir en Guillem Frontera a casa i me va dir que això que escrivia era molt bo i me va demanar què en volia fer. I me va dir que anés a veure en Joan Sales, que a ell ja li havia publicat ‘Els carnissers’. Quan ho vaig acabar d’escriure, el vaig telefonar i li vaig dur la novel·la. I en Joan Sales, sis mesos després la tenia publicada. Va creure en mi i li estaré agraïda tota la vida.

- Poc a poc, en Jaume Fuster i tu, aconseguiu una fita encara més complicada en aquella època que és viure d’escriure.

- També traduíem. Jo feia correccions per l’editorial Grijalbo amb novel·les en castellà que les volien canviar una mica. Jo feia correccions de paraules i em pagaven. També vaig fer una sèrie de llibres d’autoajuda, que jo m’havia d’autoajudar amb altres llibres perquè jo no sabia res de tot això. Ara no seria capaç de fer-ho. Ens havíem decidit a viure de, amb i per la literatura i ho vàrem poder fer.

- Quins són els teus referents literaris?

- En Josep Maria Llompart m’agrada molt, però no en puc triar un o dos. Te puc dir «aquests ara mateix m’agraden més que aquests altres», però tal vegada demà te diria un altra cosa. Jo puc llegir una novel·la o un poema i cada vegada trobar-hi coses noves, com em va passar amb Jane Eyre. Jo de petita, vaig agafar Jane Eyre dels llibres que tenia el meu pare i va ser la novel·la que més em va agradar. I aleshores, quan vaig ser més gran la vaig comprar amb una traducció més bona. També me va encantar. La dec haver llegida sis vegades i sempre hi trob més coses. Les literates angleses m’encanten. Na Virginia Wolf, per exemple, és la meva escriptora preferida, i d’aquí en diria dues, na Maria Mercè Marçal i l’altra na Margarida Aritzeta.

- En realitat, alguns escriptors de la generació del 70 heu estat els més avantguardistes de la literatura catalana. I a mi me crida l’atenció això. Una nina que ve de descobrir les rondalles i que acaba fent guions de cinema...

- No sé com ho vaig fer realment. Però mai vaig deixar les rondalles. Eren les que m’explicava el meu conco en Joan, quan jo encara no sabia llegir, i molt manco en mallorquí.

- Les dones escriptores d’aquella època, com na Maria Mercè Marçal o na Montserrat Roig, que malauradament moriren molt joves, vàreu haver de fer front al masclisme... i a més a més, vàreu i bastir un discurs feminista...

- Sí, un discurs que avui el tenim encara molt més ferm, perquè avui sabem que el masclisme provoca la mort de dones, cosa que jo, aleshores, no sabia. I això, s’ha de treure perquè encara hi ha homes que maten les seves dones. I això s’ha d’eradicar d’alguna manera. No sé com, però és la meva lluita de cada dia. S’ha de lluitar cada dia, i no podem deixar de lluitar.

- Me pots explicar la teva visió de la generació dels 70 a la qual te sents vinculada?

- La generació del 70 era molt amplia. El que passa és que, per a mi, era tota aquesta generació i també l’Ofèlia Dracs, un col·lectiu en qual hi participarem, que s'havia inventat en Pep Albanell i en Quim Soler i un altre escriptor que després no hi va participar. Volíem fer una novel·la i vàrem decidir que li posaríem aquest nom i serà una escriptora que faria llibres de contes. Volíem agafar tot tipus de literatura per a la literatura catalana. Era una preocupació bastant generalitzada en aquella època, però nosaltres la posarem en pràctica, perquè vàrem fer llibres.El primer llibre, en el qual jo no hi vaig participar, perquè eren contes eròtics, i jo en volia fer un i no me va sortir. Hi va haver gent que se’n va anar, però va ser un nucli molt important per a tota la generació, fins i tot per la gent que no hi era. Jo li don molta d’importància a l’Ofèlia Dracs.

- Has guanyat molts de premis, que sempre són un estímul...

- Durant un any vaig viure del que havia guanyat amb premis de contes. Me vaig presentar a tots els premis de contes i en vaig guanyar molts. Després ja vaig tenir altres feines, però vaig poder viure durant un any complet.

- I de més gran has tengut els reconeixements més importants de la literatura, et sents valorada i reconeguda?

- Me sent molt ben pagada, de veres. No tenc tants de llibres, però he fet molta feina, a més d’això. I me sent molt estimada i molt valorada.

- En què fas feina ara? Perquè has dit moltes vegades «per mi, escriure és viure i viure és escriure», i segur que ara mateix escrius?

- Tenc bastantes coses fetes, però la mort d’en Jaume me va trasbalsar molt. Feia mig any que m’havien trasplantat el cor i els metges, m’havien donat permís per venir a Mallorca perquè durant un mes o mes i mig, no me farien proves. En Jaume estava una mica constipat i no havia volgut anar al metge, i aleshores va dir: «ara que tu estàs millor, abans d’anar a Mallorca, jo aniré al metge». I el doctor li va trobar una cosa al pulmó, li va dir que es fes un TAC i quan el vàrem anar a veure amb la prova, vàrem veure que era un melanoma. I al cap de mig any, va morir. No ho vaig poder superar, perquè mig any després es va morir ma mare i mig any després, la mare d’en Jaume, és a dir, va ser un any horrorós... I vaig poder tornar escriure quan Editorial 62 me va dir a veure si havia escrit alguna cosa. Era una novel·la que tenia acabada, però l’havia de tornar a fer, els hi vaig entregar el juny, però després no he pogut tornar a escriure.

- Vares dir que les paraules no t’eren amigues en aquell temps.

- I encara ara, alguns dies no me són amigues. A més a més, m’he trobat també amb moltes malalties. Si només fos el cor, m’aniria beníssim, però és tot. Ara estic una mica més atenta a la literatura, perquè l’altre dia me va venir una idea. Podia fer una novel·la d’una història que ja sabia, i podia quedar una novel·la molt guapa. I tal vegada la faré, es dirà 'Unes sabates de tacó vermelles'. I també vull fer un conte per una infermera que prepara un recull de contes. I vull que el conte comenci dient «Na Frida té el cos destrossat, jo també». I vull explicar totes les destrosses que té el meu cos. I dir, «però jo no tenc les celles de papallona que tenia na Frida».

- Com a mallorquina i membre de la generació del 70 has tractat molt aquest tema que ens preocupa a tots els mallorquins, que es l’explotació turística de Mallorca.

- En el meu primer llibre ja ho tractava. Parlava d’un al·lot de fora vila que els seus pares el duen a fer de 'botones' a un hotel. I tot el que es troba allà, que no es igual que a casa seva.

- La història d’aquest jove, és la història de Mallorca, la història d’un xoc a molts de nivells i que ens ha deixat una societat que sembla bastant descohesionada. Quina visió tens tu de la Mallorca d’ara?

- Jo crec que la Mallorca actual és molt millor que la Mallorca dels anys 80, perquè als anys 80 tot era turisme i tots els mallorquins que tenien una mica de terra la venien pels turistes. Ara no sé si ha estat per la pandèmia o perquè, però ara el turisme no ve i la gent està una mica espantada. No saben si tornarem a tenir turisme, si els hotels tancaran o no... Jo crec que s’hauria d’inventar alguna cosa perquè Mallorca no depengués exclusivament del turisme i, especialment, del turisme barat. Que tampoc no m’agrada que el turisme sigui molt car, però crec que la gent ha de poder viatjar sense fer les aglomeracions que s’han fet aquí. El turisme de masses no m’ha interessat mai, l’he tengut i l’he hagut d’aguantar. I ara, he de veure com hi ha hotels i xalets allà on a mi no m’agrada que n'hi hagi. Però ja ho tenim i hem de mirar com arreglar-ho. I això sobretot són els empresaris i els polítics, que si ho volen arreglar de veres, hauran de dir que no a moltes coses. Perquè no pot ser que l’empresariat comandi al món. S'hauria d’intentar que no comandessin tant o que no comandessin en tantes coses. No sé com fer-ho, però no és la meva feina tampoc. Encara que jo sí que ho puc denunciar escrivint o parlant, però no ho puc arreglar.

- I el feminisme actual, aquest tercera onada, com el veus?

- Ara el feminisme està gairebé perfecte. Perquè hi ha molta gent jove que va a les manifestacions. Jo record que quan varen alliberar na Núria Cadenes, que ara és escriptora i llibretera a Tres i Quatre, quan la vàrem anar a esperar, tot eren joves hippies, i de vells només érem en Jaume i jo. Ho vaig trobar preciós. Vaig pensar, aquests hippies són gent lluitadora, no tan sols hippies.

- A la recuperació o normalització de la llengua catalana la veus tant bé com la causa feminista?

- Jo crec que el feminisme va més avançat que el català a les Illes. Però el català també ha guanyat punts. Hem de ser optimistes. Tothom d’aquí xerra mallorquí, però ve un estranger i li xerren foraster.

- Sempre has mantingut el teu compromís amb l’alliberament nacional...

- Ara no puc anar mai a les reunions de l’Assemblea Sobiranista, però llegesc tot el què fan. Ara estic massa cansada i, a més a més, hi hauria d’anar amb un acompanyant... Però saben que el meu compromís hi és.

- I del teu amic Jordi Cuixart què en saps?

- Ens vàrem fer amics arran del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Jo no el coneixia, però ara l’estim molt i trob que el que ha fet és sensacional. Ningú que no tengui la seva força no podria haver fet el que ha fet ell. Tots els presos polítics han tengut molta força, però no hi tenc un via tant directe. En Jordi Cuixart és un amic de l’ànima. Va venir a veure’m quan encara esperaven el seu primer fill i no ens hem tornat veure. En qualque moment me vendrà a veure i esperem que sigui aviat.

- Volem el teu compromís que publicaràs alguna cosa aviat...

- T’ho promet. I dic t’ho promet, si trob editor. Ara a Ifeelbook fan una reedició d’una novel·la policíaca que es diu ‘El so que fa l’ànec’. I també tenc en marxa el conte de ‘Jo sóc na Frida’.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pilar, fa 12 mesos

Una entrevista molt reveladora!

Valoració:0menosmas
Per Marisa, fa dervers d'un any

Bona entrevista!

Valoració:2menosmas
Per Margalida, fa dervers d'un any

Quina gran persona. Gràcies Maria Antònia!!!

Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente