El camí de la historia està ple de figures oblidades, figures que, encara que no foren generals, presidents ni escriptors notables, marcaren la diferencia en la seva societat i en la seva època. Aquest és el cas de Pilar Montaner, pintora, musa, esposa i mare. Una dona amagada en la història de Mallorca que cal recuperar de l'oblit perquè va anar més enllà del seu temps. Part del seu llegat com a pintora i musa es pot veure fins al 22 de febrer a l'arxiu municipal de Can Bordils, a Palma. Cal gratar a fons per conèixer la seva vitalitat, cosa que també s'ha fet amb la publicació del llibre Memòries de Pilar Montaner.

Sense ser una feminista, Pilar Montaner lluità pels drets de les dones i per la igualtat entre gèneres. No fou una feminista perquè aquest moviment social encara no havia arrelat prou per convèncer dones que, com Pilar Montaner, presumien d'unes fortes creences religioses. De fet, la religió no destacà a la Mallorca de començament del segle XX per ser una pionera en temes de progrés social, sinó més aviat per mantenir una fèrria tradició que, com en tants altres llocs, condemnava les dones a l'àmbit privat, a les cases, i les foragitava de l'espai públic. Tot i l'ambient opressiu, Montaner no deixà de fer allò que li donà tantes satisfaccions: pintar. I no només satisfaccions, sinó també reconeixements. I que una artista fos reconeguda en aquells temps, malgrat estar casada i tenir fills, no és un fet menor.

Nascuda a Palma el 13 d'abril de l'any 1876, Pilar Montaner gaudí d'una existència llarga i intensa. Morí a Valldemossa el 23 de setembre de 1961, després que la muntanya russa de la vida la portàs a viure molts alts i baixos, amb certes etapes de relativa tranquil·litat. L'amor, la fecunditat i la mort seran tres temes ben presents tant a la seva vida com a la seva obra.

Ja se sap que darrere una gran dona hi ha, moltes vegades, un gran home. En aquesta ocasió, darrere Pilar Montaner apareix una figura ambivalent, que no és altra que la de Joan Sureda. Ambivalent perquè la seva brillantor com a mecenes i imant de grans figures intel·lectuals de l'època quedà relativitzada, a casa seva, per la incapacitat que va exhibir a l'hora de fer-se càrrec del patrimoni familiar. Joan Sureda fou un bon vivant. I, de vegades, la radicalitat del carpe diem impedeix de veure-hi més enllà, endevinar un futur que, malgrat la incògnita amb què es presenta, pot ser més fácil gràcies a les inversions en el present. Pilar Montaner hagué de lluitar per tirar endavant la seva família i animà el seu marit a fer-ho amb ella. Actitud que Joan Sureda no va entendre mai. "Ets una dona i tens moltes qualitats de dona; i et falta, com també falta a moltes dones d'Espanya, educació i instrucció per a la vida de lluita, d'interessos, de lleis, de relacions socials i polítiques", digué Joan Sureda a la seva dona en una carta datada el 27 de març de 1922, en plena crisi econòmica de la familia. "La intel·ligència demana ordre, coneixement, mesura; i teniu més cor que es regeix per impressions", afegí. "Fins que no estudieu a les universitats i llegiu més, heu d'escoltar els vostres marits. Perdona que t'ho digui", sentencià.

Com pot, una persona de la cultura i les relacions de Joan Sureda, escriure unes línies d'aquest estil? Idò perquè tant ell com Pilar Montaner varen ser fills de la seva època. Ambdós s'avançaren al seu temps: ella, dedicant-se com ho va fer a la pintura; i ella, relacionant-se amb l'elit cultural del moment. Però avançar-se als temps no vol dir superar-los en tot.

Abans que arribàs la crisi económica a la família, Pilar Montaner i Joan Sureda varen viure una època daurada, en la qual els fills anaren arribant -fins a un total de catorze-, encara que no tots varen sobreviure. I enmig d'aquesta vida conjugal, aparegueren uns personatges que feren de la seva residència, el palau del rei Sanç a Valldemossa, l'epicentre de la vida intel·lectual i cultural de Mallorca en aquell inici del segle XX. Uns temps ben allunyats del turisme i de la imatge que tenen les Illes Balears actualment a l'exterior.

Com Virgina Woolf al grup de Bloomsbury, Pilar Montaner s'envoltà de les ments més vàlides de l'època. Molts admiraren la seva pintura, com Rubén Darío, que n'alabà les oliveres, i el pintor nord-americà John Singer Sargent, que recomanà a l'artista de provar sort amb les seves obres a Londres. La llarga llista d'amistats comptà també amb els noms de Eugeni d'Ors, Joaquín Sorolla, l'arxiduc Lluís Salvador, Antoni Maura, Azorín, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Màrius Verdaguer i Miguel de Unamuno, entre d'altres.

Els viatges foren un altre element important a la vida de Pilar Montaner, que visità nombroses ciutats europees i que tingué l'ocasió de veure els grans mestres en alguns dels museus més importants de l'epoca. Barcelona, Madrid, París, Friburg, Insbruck, Viena, Salzburg, Milà, Gènova... Poques fronteres conegué la intrèpida pintora, excepte, és clar, les de les obligacions familiars i maritals. I és que, filla de mallorquí i uruguaiana, Pilar Montaner duia el cosmopolitisme a la sang.

Encara que Montaner no fou una pintora professional, tampoc no fou una aficionada. Cap persona entrega la vida a un hobby de la manera que ho va fer ella, expressant tot allò que la modela com a ésser humà: les passions, el dolor, l'alegria, els sentiments... La natura i els seus fills foren dos dels eixos de les seves pintures. Una natura plena d'oliveres tortes i uns infants retratats amb amor: l'amor d'una mare. Tampoc no faltaren els personatges il·lustres als pinzells de Pilar Montaner, com és el cas del retrat a Miguel de Unamuno.

La carrera pictòrica de Pilar Montaner finalitzà a partir dels anys 30. El 1931 fou embargat el palau de Valldemossa. A partir d'aquí, la mort començà a fer-ne de les seves i s'endugué els fills Jacobo (1935), Felip (1937), Pazzis (1939), Margalida (1949), Joan (1955)... I, naturalment, l'espòs, el company d'alegries, penes i penúries, Joan Sureda, que finà l'any 1947.

A partir d'aquí, els records formaren part del seguici d'acompanyants de Pilar Montaner. Una pintora mallorquina que exposà a Palma, Madrid, Marsella, Barcelona, Buenos Aires... Una artista que va saber exprimir el suc d'una època irrepetible i que sentí intensament tant les alegries com les tristors. Precisament, no és sentir una de les condicions ineludibles per crear qualque cosa que tengui sentit?