El 1937, set anys després del daltabaix econòmic de la família, Pere, que havia recaigut de la seva afecció tuberculosa, s'instal·là amb la seva mare a la Cabaneta, els aires de la qual tenien fama de curatius. Ell sempre deia, per cert, que aquella propensió familiar al bacil l'havien adquirida del palau del Rei Sanç, que va ser construït el 1321 perquè hi residís el seu fill Martí, que tenia problemes de pulmó. O sigui, que era com si els Sureda haguessin heretat la mòrbida ombra d'aquell personatge.

Pere i Pilar ocuparen un molí fariner de la Cabaneta on fins feia poc hi havia viscut una tal Maria sa Molinera i tot d'una contractaren una dona del poble perquè es fes càrrec de la casa, sense saber que la filla d'aquesta dona, que nomia Catalina Cañellas i que aleshores tenia dotze anys, arribaria a casar-se amb el pintor. La senyora Pilar, que estava molt preocupada per l'afecció pulmonar del seu fill, havia decidit instal·lar-se al molí de manera permanent, tot deixant el senyor Joan, el seu espòs, tot sol a Ciutat. Curiosament, un d'aquells dies Pilar comentaria a Àngela Sanxo Verdaguer, una adolescent, amiga de la casa: "No deixis mai els fills per anar darrere el teu home, perquè tanmateix un home acaba anant-se'n. I quan et tems que ja no hi és, ja no pots recuperar l'afecte dels fills".

EL MOLÍ

Quan Catalina Cañellas de Sureda arribà al molí de la Cabaneta, el recinte es convertí en una casa de conte. Tot estava on havia d'estar. Les flors del jardí, sempre esponeroses i perfectament ordenades, vorejaven la font i la façana; davant la casa, en un raconet, tenien un hortet amb grells, julivert, tomatigueres, colfloris i una gran quantitat d'herbes aromàtiques; a l'interior del molí, la mirada del visitant hi trobava una íntima saleta d'estar amb voltes, amb diverses butaques baixenques de vellut que enrevoltaven una tauleta de fusta fosca sobre la qual sempre hi havia revistes i fulls amb anotacions de Pere, tot això il·luminat per una làmpada de pantalla, d'acollidora tonalitat groguenca, que permetia intuir les pintures i els dibuixos penjats a les parets: obres del mateix Pere Sureda i dels seu germà Jacobo, un gran paisatge blau lila de les muntanyes de Valldemossa amb els inimitables colors de l'horabaixa de la senyora Pilar, dibuixos de Bover i diversos objectes que havien sobreviscut al desnonament del palau del Rei Sanç.

Al molí de la Cabaneta, Pere Sureda hi tenia una vida entregada a l'art -i a la contemplació irònica de la vida-, però també a l'educació de les seves filles, Maria, Catalina i Elvira, que recorda que "per a ell era molt important la lectura. Nosaltres no vàrem tenir televisió. Ja existia, però no en teníem. Dinàvem plegats, parlàvem durant les vetlades, mon pare jugava als escacs o ens ensenyava de jugar a cartes i teníem converses sobre els llibres que llegíem: això era l'habitual a ca nostra. També és ver que em vaig endur molts de zeros a causa de les explicacions de mon pare, perquè tenia idees molt peculiars sobre la religió i jo estudiava a les Teresianes i, és clar, les seves lliçons eren molt més liberals que allò que les monges podien suportar".

A Pere Sureda també li agradaven els animals i que les nines hi convisquessin (com a part de la seva educació) i per això al molí de la Cabaneta sempre hi tenien una variada fauna domèstica. El principal protagonista del regne animal que entrà plenament dins la família fou Caravaco. Era un aset que marcà una època en la història de la casa, perquè els acompanyà durant vint-i-cinc anys i participà de ple en la vida familiar.

Caravaco era rabassudó, viu com una centella, una mica annerot i tendre. Sempre implorava moixonies, com un cussó abandonat. "Quan mon pare el va comprar, ma mare estava embarassada de la meva germana Maria i jo començava a caminar, i ma mare digué que volia un caminador per a mi, per a la nina". I mon pare un dia es va entregar amb l'aset, que tenia set mesos. El comprà a uns gitanos, al mercat de vell de Palma. Els gitanos el tenien enganxat a un carro molt carregat i a ell li va fer pena que un aset tan petit hagués d'estirar un carro tan gros. De manera que Pere comparegué al molí amb l'aset en qüestió i digué a l'esposa: "T'he comprat un caminador per a la nina".

Caravaco resultà un ase molt entranyable. Va aprendre de jugar a conillons amb les criatures; quan veia Pere Sureda, es posava dret amb les potes damunt les espatles, com un ca. Coneixia tothom, es recordava dels visitants i, si no li agradaven, de vegades els pegava una mossegada. I era molt polissó, perquè quan no el veien, es menjava la roba estesa i les flors del jardí. I com que sabia obrir el biuló de la barrereta del carrer amb el morro, algun pic fugia i se n'anava al cafè, que es troba a mig quilòmetre del molí, perquè algú el convidàs a un gelat, atès que li agradaven molt les llepolies. Tenia una intensa vida social.

El llegat cultural

Per increïble que pugui semblar, la història d'aquesta família no apareix ni tan sols a internet, tret d'algunes referències mínimes a Jacobo Sureda, vinculades exclusivament amb Borges. Com s'ha pogut produir aquest buit? Com és possible que el llegat cultural dels Sureda no es trobi perfectament classificat i il·lustrat en un prestatge preferent de la cultura oficial mallorquina? "Quan pens que Chopin va estar només cinquanta-sis dies a Valldemossa i mira tota la història que s'ha mogut darrere ell i de George Sand i que a ca nostra hi anaren en Sargent, Unamuno, Azorín, Eugeni d'Ors, Juan Ramón Jiménez, Rubén Darío, Sorolla i Unamuno i no n'hi ha cap paraula, gens de constància enlloc, de tot això...!", es lamenta Elvira Sureda.

Perquè aquest oblit palesa que les autoritats culturals de Valldemossa no han valorat mai aquesta família, amb tot allò que significà. El mateix passa a la Cabaneta, on el molí és avui dia la seu del Museu del Fang, en lloc de ser la casa museu de Pere Sureda, amb les seves pintures i dibuixos, les dels seus germans i de la senyora Pilar Montaner; amb manuscrits, cartes, anotacions, objectes de la família i dels grans autors plàstics amb qui va tractar l'artista. I si a Valldemossa encara viuen i viuran molts d'anys de la memòria de la breu estada de Chopin a la cartoixa, per què a la Cabaneta no tenen el mateix oportunisme i no aprofiten la petjada que hi deixà Pere Sureda durant més de quaranta anys? Com així encara no han proclamat als quatre vents i amb orgull la història d'aquest molí i dels seus il·lustres ocupants per fer-ne un estendard cultural del poble?