No és habitual que un autor vingui a posta de Barcelona per veure l'estrena de l'adaptació teatral d'una obra seva, però encara resulta més estrany que el dramaturg assisteixi a la cita si es tracta d'una personalitat com Josep Maria Benet i Jornet. El català no ha volgut perdre's la invitació de Javier Matesanz, Pedro Victory i Marian Vilalta per assistir a la presentació de L'habitació del nen. El muntatge, que s'estrena avui a les 20.00 hores al teatre municipal Xesc Forteza de Palma dins el Festival Alternatilla, és una adaptació de L'habitació del nen o les 13 de la nit (2003), una obra escrita per Benet i Jornet i duita a l'escenari per primera vegada per Sergi Belbel.

Com us cau això que altres juguin amb les vostres paraules?
Hi ha autors que es neguen que qualsevol els toqui una coma dels seus textos, però jo sóc dels que pensa que aquests són quelcom viu i m'agrada que d'altres els reinterpretin a la seva manera. Si la gent agafa els textos de Shakespeare i els toca i remena, com no ho han de poder fer amb mi!

Va ser fàcil que acceptàssiu la invitació?
És clar, l'equip es va posar en contacte amb mi molt educadament i sempre és un plaer venir a Mallorca. A més, em fa ganes sentir la meva obra en mallorquí.

A l'obra plantejau una parella que té veritats enfrontades. Perquè un tingui la raó, l'altre ha d'haver perdut el cap. Quina és la veritat de l'autor respecte de la mort del nin? És viu o és mort?
Vaig escriure l'obra amb l'objectiu de dir que a la vida és molt arriscat dir qui té la raó. A l'obra no hi ha una veritat, la idea és que hi hagi el mateix nombre de possibilitats de bogeria a cada personatge. Malgrat la manca de solució, la gent tendeix a pensar que aquell qui més pateix és qui té la raó. El que vull amb aquest text és sacsejar l'espectador i provocar emocions.

En els temps que corren, és obligada una pregunta sobre la crisi. Creis que el teatre en queda al marge?
Toquem fusta, però això sembla. Diuen que la gran pujada de Hollywood fou durant el crac del 29.

I quina és la salut del teatre en català?
Estem millor que mai, el públic que tenim avui no s'havia vist fins ara. És destacable que l'interès del públic i professionals estrangers per les nostres obres creixi de cada vegada més. La literatura en català ja és una marca, com també ho és Barcelona. Escriure en català ja és una garantia a Europa i Llatinoamèrica. Som molts els que estrenam a fora. Tenc obres publicades en 14 idiomes i aviat s'hi afegirà l'àrab, encara que Belbel em guanya per golejada. Tinc més facilitat per publicar a França que a Madrid, i això només va passar amb Guimerà.

Amb més de 40 obres publicades, mai heu tingut la curolla de dirigir un text vostre?
Vaig dirigir una o dues obres d'amateur, però en començar al teatre professional he vist que no sóc capaç de dirigir. Si tornés a néixer, estic segur que em proposaria ser autor i director. Malgrat això, no renuncio a la possibilitat d'un dia agafar un text d'algú altre i dirigir-lo.

Quin autor triaríeu?
No ho sé, però seria un jove que escrigués en català.

Quins són els vostres referents?
Per ordre d'importància, m'han influït Shakespeare, Guimerà, Espriu i el mateix Sergi Belbel. També m'apassiona Eugene O'Neill, el pare del teatre americà, i la darrera vegada que un autor m'ha impactat ha estat Harold Pinter, qui ha marcat en mi una inflexió vers nous camins.

Sou autor de teatre i guionista de televisió; podem dir que sou el pare de les telesèries en català. Quina fou la clau de l'èxit de Poblenou, l'audiència de la qual desencadenà tota la resta de muntatges?
Poblenou es va començar a emetre el 84, però jo ja feia molts anys que treballava en televisió. El cas és que abans de Poblenou es creia que era massa arriscat per a una televisió autonòmica fer una sèrie diària. La clau fou un resum en forma de sèrie que s'emetia al programa Vostè jutja, conduït per Josep Maria Puyal, La Granja. Aquests resums varen arribar a tenir molt d'èxit i d'aquí sorgí Poblenou i la resta. La clau és plantejar problemes tan real com siguin possibles i que la gent se senti identificada amb els personatges.

Com a espectador, us agraden els serials? M'agraden els dramàtics televisius i sóc fan dels americans com Lost, Dexter, Galactica i Mad men, entre d'altres. No en veig més perquè em prohibeixo enganxar-me a tots els que voldria.