cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
33°

Mor Francesca Ensenyat

L'escriptora va obtenir el Ciutat de Palma de novel·la l'any 1984 amb Villa Coppola

El món de les lletres catalanes ha perdut “una escriptora de raça”, com la definí Antònia Vicens. Francesca Ensenyat Seguí morí ahir a 57 anys després després d’una trajectòria literària que començà de ben jove. Xesca Ensenyat inicià la seva carrera com a escriptora l’any 1969 amb el llibre de poemes Ciutat de l’horabaixa. Poc després canvià de gènere i passà a la narrativa, en la qual publicà fins a vuit títols. És autora de L’amagatall de guipur (1974), amb el qual obtingué el Ciutat de Manacor. Aquest llibre el publicà amb Turmeda i va ser aquell any quan l’escriptor Antoni Serra conegué l’empenta d’Ensenyat, que qualificà ahir de “gran força expressiva”.

“Ensenyat va saber marcar nous camins, encara que per mi fou amb Quan venia l’esquadra que es va mostrar tal com era”, afegí Serra. “Aquest llibre és una autobiografia novel·lada en la qual féu una descripció molt crítica de la Mallorca de la seva infantesa i joventut”, explicà el literat. “Fregava la genialitat”, indicà, per la seva banda, l’escriptora i amiga Antònia Vicens. Títols com Una moda fresqueta (1991), Canvi de perruqueria i altres misèries (1995), Massa vi per a un sol calze (1994) i Quaranta anys no són res (1997) conformen part del seu llegat literari. A més, obtingué el premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga l’any 1984 amb Villa Coppola.

Pollencina de naixement, Ensenyat fundà i dirigí l’Espira, una publicació mensual apareguda a Pollença entre febrer del 1987 i gener del 1988. Hi oferia una visió crítica de la política municipal i hi publicava un dossier sobre temes diversos, amb atenció especial a les il·lustracions. També col·laborà amb diversos mitjans de comunicació, com ara Ultima Hora i El País. En l’actualitat, escrivia gairebé cada dia al seu blog, titulat L’hidroavió apagafocs. Ahir, en assabentar-se del traspàs, els comentaris dels seus lectors blogaires eren un emotiu record cap a una escriptora “mestre de tants i patriota exemplar”. Amics i familiars s’acomiadaran d’ella avui capvespre al tanatori de Bon Sosec. Serà entre les 15.00 i les 20.00 hores.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Bartomeu Mestre, fa mes de 13 anys
Na Xesca ha aixecat el vol de l'àguila per albirar, riguent des del seu hidroavió apagafocs, aquells que la putejaren i que, en terra, només practiquen vols de lloca. Trescar avui per les pàgines del seu blog (http://blocs.mesvilaweb.cat/Xesca) és un bell homenatge literari. Llegir les paraules que va escriure l'endemà del dia de la dona (un dels últims publicats) convida a la reflexió dels qui hem fet tard. No hi va haver ningú que gosàs afegir-hi cap comentari (i que ningú no ho faci ara!). Com ha escrit Sebastià Perelló; "ara ja no calen lamentacions"...
...calen reparacions!
Valoració:0menosmas
Per sebastia bennasar, fa mes de 13 anys
És una pèrdua ben trista. Precisament el dilluns dia 25 a l'Espai Mallorca tenim prevista la lectura de "Villa coppola" en el club de lectura. És una llàstima perquè és perd una veu ben singular de la nostra literatura.
Valoració:5menosmas
Per Sebastià Perelló, fa mes de 13 anys
Ara ja no calen lamentacions, que les intitucions i les editorials posin fil a l'agulla i no passi el de sempre. Ella ja ha passat el purgatori literari en vida. El que cal és reeditar la seva obra: la lucidesa lírica de L'amagatall de Guipur, aquella llengua sense pèls de l'Espira, l'obra simfònica que aixeca a Vi·la Copolla, aquella capacitat de fer servir l'acidesa per deixar a la vista allò que provam de deixar passar per alt a Quan venia l'esquadra. Sempre solem fer tard. Ara podríem compensar allò que ja no té remei. Només la lectura de la seva obra ens traurà l'espina, i aquesta malaïda manera d'inflamar-nos en la ignorància
Valoració:1menosmas
Per Jaia Bigalot, fa mes de 13 anys
Una dona maltractada i menystinguda (potser per ella mateixa), però amb un clar sentit de compromís amb la terra.
Sempre recordaré aquell "Calla, no ploris, que la falguera es podria morir" de 1974. Una narració poètica.
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente