cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
29°

Magatzem de les ànimes

58500

Una de les peces del museu de la ciutat d'El Kef (Tunísia)

El poble mirava cap a una plana on els pujols s'omplien d'arbres, alguna casa i camins per a l'anar i venir de la gent. Els carrers per allà on passava, els de la blancor anunciada, formaven un laberint que ben aviat mostrava la sortida. Caminava cercant descobrir les coses perquè, sense plànol ni guia, el millor era anar vagant per aquí i per allà: tot ja apareixeria pel seu compte. I els llocs interessants venien més o menys puntuals, mostrant belleses estotjades. Belleses d'ara, però batalles amb sang i dolor d'abans. Prenia un te davall un arbre esponerós que ocupava tot l'espai d'una petita plaça emblanquinada, observava el pas de la gent i, des del lloc on estava situat, la ciutat tunisenca d'El Kef era un redol de pau i tranquil·litat.

Dins l'obra que encara quedava d'una basílica romana hi havien posat restes arqueològiques trobades per la zona. Potser no eren de primera categoria, però tenien força suficient per donar testimoni dels estralls del temps i dels homes. Allà hi havia la bellesa de les derrotes, dels moviments de la història i dels cops de destral. Perquè algú s'havia entestat a destrossar les imatges del passat, els rostres de l'ahir. No ho convertien en calç per emblanquinar les cases, com havia estat costum a les illes gregues. El que havien volgut era fer desaparèixer la cara i el sexe dels dos rostres de les figures esculpides per artistes més o menys inspirats. I feia com una mica de por, un fred dins la pell del cos, estar allà amb aquelles figures que havien perdut la possibilitat de veure i de donar-se una alegria. No hi havia ningú mirant aquelles coses, excepte jo que venia de fora i el guardià que ja ho tindria ben vist, tot aquell magatzem de les ànimes.

Llavors, al carrer, hi havia la gent que anava a les seves coses. El passat mutilat quedava tancat rere les portes d'un edifici amb horari de visita establert. Finalment, i després de caminar molt, a la nit em vaig entaular a un restaurant ple de gent. El fum, la televisió en marxa, la cridòria dels clients... Allò eren coses que, en principi, no tenien gens d'atractiu. Però així es feia la vida, els moments autèntics de quan les persones encara no eren estàtues destrossades a cops. També hi havia el menjar, els bons vins locals i, per damunt de tot, la glòria d'anar a lloure sense horaris ni emperons. Era a El Kef, l'antiga Sicca Veneria fundada per Octavi August.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.