algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
16°

«Els escriptors catalans tenen l'obsessió malaltissa de ser reconeguts a Madrid»

Ignasi Riera, escriptor, editor i polític, ha publicat amb Ensiola «Les set vides del gat Giovanni»

«M'adonadava, de sobte, que la vida dels gats era una vida sense sentit com la de dels humans». Ignasi Riera (Barcelona, 1940) narra a Les set vides del gat Giovanni les peripècies d'un felí carregat d'ironia que veu els humans com una espècie «sense remei». A través de set històries Riera mostra com veu la nostra societat.-«Benaventurat qui ensopega sempre amb la mateixa pedra», deia Miquel Àngel Riera. Giovanni representa un humà que sempre cau allà mateix?
-Aquesta història és autobiogràfica i les dues noies que hi apareixen són les meves dues filles. Giovanni és una figura que jo tenia a casa i no m'agradava gens. Aquest és un personatge rebel i fatalista. En el fons, en Giovanni sap que totes les seves aventures acabaran malament. És un gat que no veu gens clar aquesta vida que ens hem inventat entre tots, i en part és així com puc veure jo aquest món, ja que no tenim remei.

-Escriptor i polític. La política serveix per dir allò que no es pot escriure, o amb la literatura es diu allò que no es pot mencionar?
-Jo vaig pertànyer a aquella generació que ens ficàrem en política perquè havíem passat moments molts durs. Jo treballava en una editorial i just en començar ens la tanquen, per un llibre de Jaume Peric. Des de les editorials teníem la intenció de ser una universitat paral·lela al que la universitat franquista no ensenyava. Per tant, no era gens estrany que en arribar el moment entrés en política. Sempre hi he volgut ficar cullerada, dir el que volia dir, utilitzar les paraules, fer frases que intentessin explicar per què em sentia mal representat pels poders.

-Us sentiu més escriptor o més polític?
-No hi ha hagut cap dissociació entre la meva feina com a polític i la meva tasca com a escriptor, perquè en les dues funcions l'eina que hi fas servir és la paraula. De totes maneres, em sent més editor que no escriptor, em sent llevadora d'escriptors.

-Com a nebot de Joan Oliver, com us ha influït la figura de Pere Quart?

-Pere Quart era oncle doble, per part de ma mare i per part de pare. Per nosaltres Pere Quart no era només el de Corrandes d'exili o Vacances pagades, per nosaltres és un escriptor toterreny i de la vida quotidiana.

-Residiu a Madrid des de fa alguns anys, com es viu allà la literatura catalana?
-La literatura i la llengua són el teu paisatge, i vagis on vagis sempre te les endús amb tu. Hi ha dues coses que sí que em preocupen. Primer, la difícil introducció o comprensió de la literatura catalana a Madrid. D'altra banda, l'obsessió malaltissa de molts escriptors catalans o catalanes de ser coneguts a Madrid. S'ha de fer d'una altra manera. Els escriptors catalans més coneguts són Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza o Joan Marsé, llibres tots escrits en castellà. Ja arribarà el temps de ser reconeguts.

-Com creis que hi influirà la Fira de Frankurt?
-Per començar, la fira és un tema mal plantejat de bon comenament. Jo vaig a Frankfurt des de 1968, i és una fira d'editors, llibreters i agents literaris, i prou. El convidat a la fira no ha obtingut mai de la vida un 0'0007% dels visitants. Amb els diners gastats amb dos anys de preparacions, s'haurien pogut crear deu biblioteques estables a Catalunya.

-No pot ser una porta oberta per als escriptors que publiquen en català?
-És incoherent, els escriptors més coneguts i que més s'hi poden projectar segurament són Quim Monzó i Baltasar Porcel. Els dossiers sobre els dos escriptors que hi havia a la Fira de Frankfurt eren els seus articles a La Vanguardia, en castellà. Per tant, el que venem és que són dos autors en castellà que en la intimitat escriuen en català.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.