Pere Capellà i Simó. Llençols estesos als balcons. Dibuixos amb aquarel·la. Ajuntau aquests tres elements i el resultat és una de les exposicions més sorprenents i fresques de l'estiu illenc. Fins avui, els dibuixos del jove pintor mallorquí es poden veure al taller Call Vermell de Felanitx, en el marc de les festes de Sant Agustí. En arribar el vespre, els llençols s'estotjaran dins les capses i Call Vermell recuperarà la seva fesomia de botiga de ceràmica. S'haurà acabat el debut illenc de Capellà.

L'exposició ha servit per combinar «un llenguatge molt vell, com és el del dibuix», amb una manera nova de presentar-lo. «Reconec que és cert, que l'exposició és una instal·lació, perquè jo no volia presentar els dibuixos de manera clàssica, penjats i emmarcats darrere un vidre».

El risc pres per l'artista ha estat elevat, perquè així, penjada d'un fil d'estendre, l'obra ha quedat desprotegida, desvalguda, exposada al vent i al públic de l'establiment Call Vermell.

No era la primera vegada que els dibuixos de Capellà es presentaven en aquest format. El jove llicenciat en belles arts ja s'havia donat a conèixer a la sala municipal de Capellades, a Catalunya, «i aquí va ser on va néixer el projecte: vaig contactar amb Francesca Salvà, que s'ha encarregat de l'escenografia aprofitant el vers d'Estellés que dóna nom a la mostra. Però ens faltava superar una altra barrera, i aquesta era dotar de vida els dibuixos. Per aconseguir-ho, vaig contactar amb l'actriu Esperança Crespí, que en les inauguracions ha anat interpretant els diferents dibuixos». Així, d'aquesta manera, un llenguatge antic es converteix en un de novell, en una instal·lació amb performance inclosa.

Pere Capellà viu i pinta des de l'Eixample barceloní, «que en cap cas no és avorrit», i els personatges reflectits als seus llençols són «la història de tot un imaginari col·lectiu: jo no pint inspirant-me en personatges reals, encara que ho he fet, sinó que els meus personatges neixen dels llibres, de pel·lícules o còmics i de tot el que m'han contat. Són el substrat de diferents èpoques que m'han arribat, perquè tots arrossegam un llast».

I és precisament aquest llast, aquesta memòria col·lectiva la que neix sempre d'una taca de pintura en un paper que, de vegades, acaba sent un llençol en un balcó.