Bufa quan no li surt la paraula que cerca. Li agrada que sigui exacta, quasi perfecta. Reconeix que per ell la importància la té el significat, que sigui precís. Bartomeu Fiol continua servant els cabells magníficament clenxinats i juga amb les ulleres a la recerca del mot que expressi el que vol. Avui precisament compleix setanta anys i el centre cultural Capaltard li ret homenatge amb una lectura musicada dels poemes de Calaloscans a càrrec de Jaume Munar i Sinto Serra, amb la presentació de Jaume Pomar.
«És ben veritat que Calaloscans va ser el primer llibre que vaig publicar, en una edició amb Daedalus, però té una prehistòria, formada per L'últim, del 1955 i De com mestre Joan Pipa la va perdre, a més de molts de poemes i altres treballs que jo anava fent en paper de fil i d'estrassa per als amics fins al 1959».
Llavors el poeta va començar a treballar a l'hotel Formentor i el 1961 es va casar. «Entre una cosa i una altra passaren cinc anys sense escriure. El 1964 em vaig comprar un 600 i amb ell arribàrem fins a un caló de la Colònia de Sant Pere, Ca los Cans, un topònim que em va enrampar i que després vaig convertir en Calaloscans».
Bartomeu Fiol és així. No pot començar a escriure un llibre de poemes si no té un títol. I curiosament ha de començar amb el fonema (K). Després ve l'explicació del títol amb els seus poemes.«És vera que quan vaig escriure Calaloscans estava emprenyat, però també esperançat. Llavors la joventut creia en el marxisme i en la revolució social i això es reflecteix en el llibre, en què els cans fan volta esperant un adveniment, que és la revolució. Avui en dia estic molt distanciat d'aquells plantejaments, però en aquells moments ho sentia i és el llibre que més ha connectat amb el públic, tot i que jo sempre he escrit el que volia escriure en una actitud d'independència total».
Moltes vegades s'ha escrit i dit que la poesia de Fiol és complicada, diferent a la que es conra habitualment a Mallorca. Ell assegura que «no he pretès seguir cap escola. Llavors la concepció de la poesia que predominava és que s'havia de fer bellesa amb les paraules i joies verbals i això quedava clar amb Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover, s'entenia que la poesia havia de produir bellesa. Jo mai he escrit perquè quedàs bell. Per mi la poesia ha estat una investigació en un camí que es podia considerar paral·lel al de la ciència a la recerca d'alguna veritat. Crec que la poesia es pot donar a qualsevol art, no és exclusiu d'un gènere literari. El que jo he fet sempre és un plantejament minoritari i el resultat és difícil. Moltes vegades els poetes es deixen arrossegar per les paraules. En el meu cas no. He intentat dir el que volia dir. He entès la poesia com a investigació i com a comunicació, no com a creació de bellesa. Per això he emprat un vocabulari molt propi, molts pics de diccionari, per cercar la precisió del mot».
