Gonzalo Giménez Muñoz clou els dits engalavernats amb una força inaudita pels seus 94 anys i forma un puny amb la mà dreta, aixecant-lo amb autoritat, «com quan tenia dotze anys i em vaig fer del partit». Els seus ulls, inquiets, recerquen la mirada d'Antoni Roig i de Santi Morey, el secretari dels socialistes palmesans i el secretari d'Organització. Ahir fou un dia especial per a Giménez. Roig i Morey li feren entrega de la bandera socialista que sempre somià tenir, i que es convertirà en el seu sudari. Una mortalla roja, el darrer somni d'un antic guarda d'assalt. «Fins el dia en què em mori seré socialista». Gonzalo torna a cloure el puny i als presents se'ns fa un nus a la gola quan mormola un «Gràcies per tot».
Les mans de Gonzalo deixen d'estar engalavernades per acaronar amb suavitat el carnet d'honor que els socialistes de Palma li acaben de lliurar. Està molt emocionat, però tot i això no vessa ni una llàgrima. El seu carnet, el que li feren l'any, 31 li ha desaparegut: ell pensa que l'hi han robat a la llar per a gent gran on anava de tant en tant, «perquè em vantava de ser socialista i de tenir un carnet tan antic. Hi havia gent que no em podia veure», diu a través de les seves filles. Perquè les mans de Gonzalo són també el seu principal recurs comunicatiu, amb elles reforça les frases i les expressions que malden per sortir de la seva boca i del seu cos cansat.
Gonzalo ja no dorm de nit, sols ho fa de dia, i menja molt poc, es va consumint a poc a poc, però la brillantor dels seus ulls es manté intacta. Allò primer que demana és que col·loquin la bandera a la balconada, «perquè tothom sàpiga que aquí viu un socialista». La balconada ha viscut altres moments històrics. Un gran cartell de Felipe González presidí la balconada de la barriada del Viver on viu Gonzalo, aquella llarga nit del 28 d'octubre de 1982. «Felipe González va ser la persona que més el va enamorar. No es va perdre cap míting seu a Palma mentre va poder, González era el seu ídol», asseguren les filles, també socialistes de soca-rel.
«Allò que no farem serà dur el meu pare enlloc. Ell ens ha cuidat quan érem petites i, per tant, ara ens toca a nosaltres cuidar-lo a ell». Gonzalo recorda perfectament la guerra, els anys de guarda d'assalt a Madrid, però diu que «el passat és passat» i canvia de tema amb una prestesa gairebé infantil, com els nins quan els demanen per l'escola. «El dia en què es va morir Franco vaig estar ballant tot el dia, vaig ser molt feliç, tot el dia de 'parranda'», recorda amb nostàlgia Giménez. Lluny, molt lluny, queden els temps en què Gonzalo, d'amagat, llegia els diaris prohibits i escoltava Radio Pirenaica.
