És un lloc on fa un estar d'àngels. Això és una altra música. Semblen sons celestials o el cant dels ocells. Una gran lliçó d'harmonia. És el que aprenen i el que en pots aprendre. Minuts abans de posar-se en marxa domina un gran silenci i a l'ambient es palpa una gran disciplina. Un silenci que només és trencat per les notes màgiques d'uns petits violins.
No són nins prodigi però estan desenvolupant el sentit musical i la capacitat de concentració a partir dels tres anys i ho fan sense els rigors estrictes del solfeig. Amb un mètode que per ells resulta com un joc, s'apropen a la música i comencen a familiaritzar-se amb el violí. Tots estan ben atents a les explicacions i tot el que aprenen els servirà molt en el futur, els ajudarà a coordinar i a potenciar la memòria i augmentar la capacitat de retenció. Tot és possible gràcies a El meu violí, un llibre molt pedagògic del violinista Bernat Pomar a través del qual els nins s'inicien d'una manera progressiva en el món de la música.
Maria Antònia Capó, de 27 anys, és professora del centre, alumna de Bernat Pomar, que compta amb una llarga experiència en aquest tipus d'ensenyança. Des de fa més de 10 anys Maria Antònia es dedica als petits violinistes. «Com més menuts són els nins, encara que la psicomotricitat és més lenta, a la llarga és més beneficiós». Res de partitures amb notes musicals. Això és complicat pels petits. Aquestes són substituïdes per uns dibuixos que representen les diferents cordes del violí: un moixet, un canet, una rata i un elefant. «Sense saber llegir, els nins ja toquen les cançons. Amb les indicacions saben en quina corda han de posar els dits. Quan arriben al final del llibre han desaparegut els dibuixos», diu Maria Antònia Capó.
