Monsieur André Grasset de Saint-Sauveur, comissari de relacions comercials de França i cònsol de sa majestat imperial i reial a les Illes Balears, de 1801 a 1805. Aquest diplomàtic serví primer el rei, després la Revolució, llavors el Directori, seguidament el Consolat i, finalment, l'emperador. Com a resultat de la missió que li encomanaren en aquest arxipèlag nasqué un llibre original en francès que estampà Haussmann a París el 1807, edició que fou seguida de diverses traduccions. El document, enriquit amb anècdotes i notes costumistes, pretenia, com ara es pot comprovar, ser una fidel informació sobre els detalls tècnics i estratègics dels territoris balears amb vista a una possible invassió o ocupació bonapartista. Així, per exemple, llegim: «A meitat de camí entre Portopí i la ciutat es troba el castell de Bellver, edificat en el cim d'un pujol. És obra del rei Jaume II, té forma oval i és de dimensions prou grans. Mirant-lo des de la part de la ciutat, el primer que veim és una torre cilíndrica, la qual, de lluny, sembla separada de la resta de l'edifici. Hi són tancats els presos polítics. La guarnició es compon de cinquanta soldats d'infanteria manats per un tinent coronel jubilat». És només un botó de mostra. Per altra banda, ens diuen els historiadors especialitzats en el segle XVIII que «a partir de 1715, el soldat d'infanteria ha esdevingut l'amo del camp de batalla: la seva bala travessa les armadures i manté la cavalleria a considerable distància per tal que les tropes tenguin temps de fer front a un sobtat atac lateral; posseeix la mobilitat de la qual manca una artilleria sempre subjecte al terra a conseqüència de la seva feixuguesa; tant la cavalleria com l'artilleria treballen per a la infanteria. Es podria dir que en són auxiliars. La infanteria és la reina de les batalles. Per suposat, a partir de l'any 1715, i potser abans, la nova arma, el fusell, hauria pogut revolucionar l'art bèl·lic,però fou precís quasi un segle per treure conseqüències del nou invent, i fou Napoleon Bonaparte qui posà fi a l'evolució iniciada».
Entre els soldats d'infanteria destacaven els regiments de suïssos, és a dir, dels suïssos mercenaris al servei de França, Espanya o els Estats de l'Església. Una de les unitats suisses del rei de França, la Diesbach, uniformada amb casaques vermelles, va combatre el 3 de novembre de 1757 amb tal bravesa, a la batalla de Rossbach, que aconseguí l'admiració de tot Europa. Els francesos varen perdre la batalla però els suïssos es negaren a retre's. Tot sentint una gran curiositat per aquella actitud, preguntà el rei de Prússia: "Què són aquells murs de color vermell que la meva artilleria és incapaç d'abatre? "Són els mercenaris suïssos, senyor! "Li respongueren. Emocionat per tan absoluta lleialtat, Frederic El Gran es va treure el capell i saludà aquells esforçats guerrers. És proverbial la fidelitat dels suïssos en qualsevol servei i així ho demostrava el capità De Vallière en el seu llibre titulat Honneur et fidelité.
Els regiments de suïssos en unitats regulars destinats a diferents regions de França, Castella, Catalunya, Aragó o les Illes Balears eren la resposta a una crida multinacional. Els Cantons tenien el dret de reclamar als rengles tots els seus homes quan era necessari. Es tractava d'un contracte molt singular supervisat oficialment pels països contractants, molt al contrari d'altres tropes mercenàries.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
