La bombarda de Maria A. Salvà (1909)

Miquel Ferrà i Martorell13/01/07 0:00

Heus aquí un país on antigament, a causa de l'escassetat i la misèria, tot s'aprofitava. Els murs dels habitatges en ruïnes es feien servir per aixecar casa nova o tancat d'hort o jardí. Un sac vell podia esdevenir una peça d'abric i amb quatre trinxes de regnes d'una vella cavalleria es feien unes sandàlies. El règim ali mentari de qualsevol «missatge» o jove treballador pagès era d'una escudella de faves, un plat de sopes i quatre figues seques. Els animals domèstics, començant pel porc, eren aprofitats al mil·límetre, el mateix que herbes, verdures i hortalisses, conreades o silvestres. I així, tot...puix que res no es deixava perdre. Un trosset de pa que caigués involuntàriament per terra, era pietosament recollit, besat i menjat. Per això, la poetessa Maria Antònia Salvà, tot anant per un carrer del seu poble, la ciutat de Llucmajor, observà a un cap de cantó una bombarda, probablement dels segles XVI o XVII, i que avui tendríem a un museu, però que aleshores es va fer servir per a reforçar una aresta arquitectònica. Amb la gràcia dels seus versos peculiars, així ho explicava:

«Venint del camp cada tarda/ passava en mos anys primers/ pel cantó de la bombarda/ que ajuntava dos carrers./ La bombarda hi és encara/ -l'empotraren al cantó-;/ ja ningú no la repara/ com abans que era piló./ ¿Quins dels segles esguardà/ sa ferrenya gosadia/ defensant la rodalia/ d'un intrús a dominar?/ ¿Espià de qualque torre/ els pirates algerins?.../ Res no diu el temps que corre/ de quins foren sos destins./ Reforçant la cantonada/ és romasa, com un bloc;/ d'on sortí, d'on fou portada,/ ningú ho sap...ni jo tampoc».

Són els petits misteris de la història. El trist desterro de les armes obsoletes. Seria, potser, instrument defensiu a les Cases de la Vila, la Sala, o, tal volta, a una de les torres-atalaia del terme llucmajorer? Amb la seva dolçor, estranya burgesia pagesa, que amara tots els seus versos, aquells que jo anomenaria «versos -joquina», Maria Antònia Salvà (Palma, 1869-Llucmajor, 1958) treballà, efectivament, una obra poètica que es caracteritzava per una marcada religiositat i pel predomini d'una temàtica rural. El 1904 havia obtingut el premi dels Jocs Florals de Barcelona i des d'aleshores gaudí de gran prestigi entre els escriptors en llengua catalana de la seva època. Llibres com Primeres poesies (1910), Espigues en flor (1927) o El retorn (1934) reuneixen la majoria de les seves temàtiques preferides i de la seva evolució estètica. Per altra banda, en la seva tasca de traductora, presentà al lector de les Illes i de la resta dels territoris de parla catalana obres de Mistral, Manzoni o Francis Jammes.