El poeta Píndar, grec, nascut a Cinoscèfals el 518 i mort a Argos (encara que no és segur que fos en aquesta ciutat) el 438, de família aristocràtica, fou protegit per alguns tirans de Sicília i va morir «cobert d'honors», com escriu un historiador. Cultivà tots els gèneres del lirisme coral però només se'n conserva un llibre, el qual porta per títoOdes triomfals o Epinicis i conté quaranta-cinc poemes i diversos fragments d'algunes composicions més. Aquests versos relaten, en general, aspectes de la mitologia i desenvolupen veritats religioses i morals. Però un dels mèrits del poeta és la seva contribució a la més antiga història de l'esport, quan celebra en una oda el púgil Diàgores, el gran campió rodi, famós atleta, que sortí victoriós per dues vegades dels jocs olímpics, quatre més dels jocs ístmics, dues més en els jocs nemeus, i una en els jocs pítics. Havent despertat, doncs, un extraordinari entusiasme al llarg i l'ample de Grècia, li dedicaren una estàtua a Olímpia i Píndar cantà aquelles glòries. Com a pare d'altres dos atletes, Acusilau i Damògetes, visità, ja essent molt vell, la ciutat de les Olimpíades. Els seus fills varen vèncer sengles combats i a l'hora dels premis, volgueren que els rebés, encara, el seu progenitor, i el passejaren sobre les seves espatlles per tot l'estadi, mentre la gent, commoguda, aplaudia. Morí Diàgores deixant intens record. Píndar ho reflecteix així:

«Així vull brindar jo amb alegria/ pels forts, intrèpids barons/ que en els jocs mostraren a tota hora/ fossin pítics o olímpics, el seu esforç/ portant el dolç nèctar i els dons/ de les excelses muses. Venturós/ aquell a qui aixeca i afavoreix/ tan il·lustre renom,/ i a qui canta amb ressò melodiós/ l'ensucrada flauta i la sonora lira/ que modular sembla/ el so divers amb què alhora sospira!/ Una i altra tocant/ amb Diàgores avui es senti mon accent,/ les gràcies lloant/ de la filla de la mar i de Cíteres,/ de Rodes, la que anima audaç alè/ i que és nimfa del sol. Més lloances/ també a l'home il·lustre vagin dirigides/ del llorer dels herois coronat/ vora el sagrat Alfeu/ i on es mostra la Castàlia font,/ per haver la victòria aconseguit/ del Pugilat ardent;/ I canti a Demaget,/ de la justícia el campió discret,/ de l'Àsia morador en els Argius,/ el de les sis ciutats a l'illa/ que fèrtils fruits de sa terra obté,/ i enfront i amb figura/ de la proa d'una nau a Lícia té...».

Llarguíssim, el poema, l'oda pindàrica, ens dóna detalls de la fama, del fervor popular, que Diàgores va gaudir. Metàfores i al·legories s'hi amunteguen per a mostrar l'esportista campió com un ésser protegit i estimat pels déus.