El cronista Andrés Bernáldez, a la seva obra Memorias del reinado de los Reyes Católicos, explicava en termes que avui podríem considerar quasi perdiodístics, dignes d'un autèntic «reporter» d'aquella època, el fet que representà el final de la Reconquesta cristiana de la Península. Havia estat, com explica un altre historiador, una guerra difícil, amb un començament de guerra de guerrilles i de cops de mà fins el 1483, gestes o episodis ben sovint narrats en la veu popular dels romanços. Ciutats de la zona com Zahara, Alhama, Loja o Ajarquia esdevingueren indrets quasi mítics d'aventura cavalleresca. La resistència dels musulmans fou, al llarg de quasi una dècada, desesperada. Els reis Catòlics plantejaren tot un seguit de noves campanyes amb setges i presa gradual de places. La part oriental del Regne Natzarita, avui la província d'Almeria, amb la plaça forta homònima i la de Baeza, ja era cristiana el 1489. Mancava només la capital, encapçalada per aquell hermós complex de palaus, autèntica acròpolis musulmana, l'Alhambra. Un altre llarg setge, entre 1489 i 1492, i la ciutat més bella de l'Islam europeu caigué. Així ho conta Bernáldez:
«El rei i la reina, vista la carta i ambaixada del rei Boabdil, decidiren de prendre possessió de l'Alfambra i marxaren del campament reial, dilluns, als dos dies de gener, amb gran host, molt en ordre de batalla; i en arribar prop de l'Alfambra, sortí el rei moro Mulei Boabdil, acompanyat per molts cavallers moros, amb les claus entre les mans, muntat a cavall. Volgué descavalcar a besar la mà del rei, i el rei no ho va voler ni tampoc li va permetre de donar-li la mà; i el rei moro el besà en el braç, li donà les claus i digué: Pren, senyor, les claus de la teva ciutat, que jo i els que estam dins som teus.
I el rei Don Ferran va rebre les claus i les donà a la reina, i la reina les donà al príncep, i el príncep les donà al comte de Tendilla; el qual, amb el duc d'Escalona, marquès de Villena i amb altres molts cavallers, amb tres mil de cavall i dos mil espingarders, envià a fer la seva entrada a l'Alfambra i a apoderar-se'n. I hi anaren i entraren i la prengueren, i s'apoderaren dels alts i els baixos d'aquella, i mostraren en la seva major altura, primerament, l'estendard de Jesucrist, que fou la Santa Creu, que el rei duia sempre en la santa conquesta. I el rei i la reina i el príncep i tota la host s'agenollaren al davant de la Santa Creu, i donaren moltes gràcies i lloaren Nostre Senyor, i els arquebisbes i la clerecia digueren el Tedeum laudamus...».
No hi pot haver una visió més gràfica d'aquells moments històrics. Ni els pintors del Romanticisme s'aproparen més al detall de la veritat. El rei Ferran rebutjant el gest de respecte i submissió de Boabdil, la reina mirant-ho amb un gest d'orgull i un xic d'indiferència, el príncep observant-ho tot amb curiositat manifesta i les claus de l'Alhambra que van de mà en mà.
