Aquesta història comença quan després de la batalla de Lepanto i de recobrar-se Mesina de les seves ferides, Miguel de Cervantes, l'hivern de 1574, va de Palerm a Nàpols, on es reuneix amb el seu germà Rodrigo, més jove que ell i que havia format part igualment de l'expedició contra els turcs. Ambdós decideixen abandonar la carrera militar i passen per dificultats econòmiques que Miquel veu compensades pels contactes artístics i literaris que li ofereix aquell regne i ciutat. La petjada napolitana es veurà reflectida en obres com Viaje al Parnaso, La Galatea, Novelas Ejemplares i Los trabajos de Persiles i Segismunda. El seu amic Pedro Laynez el presenta a diferents cenacles d'intel·lectuals i Miguel gaudeix del profitós intercanvi d'idees i coneixements que tals trobades suposen. Però els dos germans Cervantes, ja entrat l'any 1575, consideren que ja és hora de tornar a casa i havent aconseguit dues cartes de recomanació, signada una per don Joan d'Àustria i l'altra pel duc de Sessa, s'embarquen en la fragata So, que fa rumb a Barcelona. Aquesta nau, per por dels pirates, va acompanyada d'altres tres naus. Tanmateix una gran tempesta la separa de les altres embarcacions i navegant solitària és abordada pels corsaris musulmans. Després d'una breu lluita, en el decurs de la qual moren alguns mariners i el propi capità, els supervivents cristians són traslladats als navilis dels seus enemics. El destí és Alger. Ja hem explicat en un altre punt que aquelles dues cartes de recomanació, feren pensar als pirates que els Cervantes eren gent important i això els evità el sofriment d'haver de ser carn venal en el mercat d'esclaus. Decideixen, aleshores, els seus propietaris, demanar un rescat per la seva persona de cinc-cents escuts d'or i per la de Rodrigo, el seu germà menor, tres-cents. Miguel sap que la seva família ho tendrà massa difícil per reunir aquestes quantitats de doblers i comença a pensar en la fugida. Juntament amb altres companys, en els primers mesos de 1576, participa en una evasió per terra, vers Orà, guiada per un moro comprat, però havent abandonat aquest els seus protegits, els fugitius són capturats novament, castigats i maltractats. Mentrestant, a Espanya, els pares de la família, el cirurgià Rodrigo de Cervantes, i Leonor de Cortinas, cerquen els doblers del rescat acudint al Consell Reial, el Consell de Castella i el Consell de la Creuada. A causa de les constants negatives d'aquests organismes, ella, fins i tot, es fa passar per vídua en un intent de provocar en els comissionats una certa compassió. Amb aquesta estratègia aconsegueix un préstec que no cobreix la quantitat exigida per Miguel però sí per Rodrigo. Rodrigo, doncs, és alliberat, i els mesos d'estiu de 1577 el trobam a Mallorca, des d'on envia una fragata a recollir el seu germà i altres companys que, havent fugit de la ciutat d'Alger, setmanes abans, estaven amagats en una cova costanera. Un renegat, de malnom «Dorador», els descobreix i ho fa saber al rei Hassan, el qual, abans que la fragata arribi al seu destí, els captura una vegada més. Miguel es manifesta cap i únic culpable de l'acció, però no és penjat, com solien fer amb aquesta mena de fugitius, sinó que l'empresonen al llarg de cinc mesos a pa i aigua. Tan prompte surt del calabós, torna a provar una altra escapada. És el març de 1578. Envia un moro amic a Orà, amb cartes dirigides a personatges influents, convençut que li enviaran ajut, puix que Orà era plaça espanyola. Però el missatger és detingut i executat abans d'arribar al terme de la seva missió i Miguel és condemnat a rebre dos milers de garrotades. No se li apliquen ja que es tractaria d'un suplici amb mort segura. Continuant Miguel el seu captiveri, prova de fugir sense èxit un cop més.
Finalment, com ja hem explicat en un altre punt, Fra Juan Gil, procurador de l'orde de la Trinitat, arriba a Alger amb els 280 escuts entregats per Leonor de Cortinas i 220 més aconseguits dels ajuts per a l'expedició. El setembre d'aquell 1580, Miguel és alliberat.
