Mor el poeta de l'amor, Publi Ovidi Nasó, famós, entre d'altres coses, per haver popularitzat el mite de l'adulteri entre Mart i Venus, i com aquesta conducta és delatada pel Sol, l'ull que tot ho veu, a Vulcà, marit de la deessa infidel. Autor de les obres L'Art d'estimar i Amors, Ovidi, que va patir en les seves carns el turment de la infidelitat, conta aquest episodi:
«Hom conta una història que és conegudíssima arreu del Cel: Mart i Venus agafats en el parany de Vulcà. El pare Mart, trastornat pel foll amor envers Venus, de temut cabdill s'havia convertit en amant; i Venus (doncs no hi ha deessa més complaent que ella) no rebutjà ni es mostrà indiferent als precs de Mart. Ah! Quantes vegades, segons diuen, féu burla joquinera dels peus del seu marit (puix que era coix) i de les seves mans endurides pel foc i el treball. I quan davant Mart imitava Vulcà, per riure-se'n, això li semblava força bé i això no li restava en un sol punt la seva hermosura. Però en un començament sabien dur ben amagades les seves unions amoroses: el seu delicte comportava un pudor vergonyós.
Per delació del Sol (qui podria enganyar el Sol?) conegué Vulcà la conducta de la seva esposa. Quins mals exemples dónes, Sol! Demana-li a ella una recompensa, puix si calles ella sempre tindrà alguna cosa per a donar-te. Aleshores, Vulcà col·loca entorn del llit i per damunt d'ell unes xarxes invisibles: el parany que enganya els ulls. Llavors ha de fingir un viatge a Lemnos; compareixen els enamorats a la seva convenguda trobada; dormen ambdós despullats de tota roba i envoltats per les xerxes; convoca Vulcà tots els altres déus: els captius proporcionen l'espectacle; diuen que Venus gairebé no va poder contenir les llàgrimes; no poden amagar els seus rostres ni es poden tapar amb les mans els seus sexes. En aquest moment, tot fent burleta, algú diu: Traspassa'm, valentíssim Mart, les teves cadenes, si és que et resulten massa feixugues. Tothom riu. Vulcà, gràcies als precs de Neptú, després de negar-s'hi reiteradament, accedeix a desfermar els cossos captius; Mart se'n va a viure a la Tràcia i ella, a Pafos. Però després d'aquesta acció de Vulcà, el que abans amagaven, ho faran suara amb més llibertat, perduda ja tota la vergonya. I tanmateix, Vulcà acabarà confessant que va obrar com un ximplet i es penedirà de les seves habilitats...».
Això ho narra Ovidi en el seu llibre II de L'art d'estimar i defensor dels enamorats, sien com sien, lamenta la trista revenja de Vulcà, que per altra banda fou inútil. Afegeix: «No poseu vosaltres paranys al vostre rival ni escolteu les paraules de confidents que tenen la llengua massa llarga. No els poseu paranys encara que les vostres noces hagin estat consagrades amb el foc i l'aigua (el marit oferia a la seva esposa el foc i l'aigua com a símbols de la vida nova que havien de compartir), puix que encara que es trobin al marge de la llei...».
I tanmateix, quan no hi ha res a fer, no hi ha res a fer.
En qüestió d'amors, sobretot.
