La polèmica sobre si fraccionar contractes amb l'Administració pública suposa un delicte o no és una qüestió espinosa i complexa. Ara, ha sortit amb força a la palestra i s'ha convertit en notícia arran de la proliferació de contractes irregulars investigats per la Fiscalia, l'Agència Tributària i per agents de Delinqüència Econòmica en les diverses causes judicials obertes per corrupció a les Balears.
La totalitat dels missers consultats per dBalears consideren que "fraccionar contractes no és delicte". Ara bé, altra cosa és que les tasques per a les quals s'ha contractat proveïdors de serveis públics s'hagin realitzat o no. "Les factures falses són una cosa diferent", apunten.
Els advocats, sobretot penalistes, assenyalen que aquest tipus de comportament entre l'Administració, l'empresa pública i els seus proveïdors és més aviat "un il·lícit administratiu que no pas un delicte penal". També assenyalen que cada cas és un món, i que s'ha d'estudiar cada contracte en particular.
En canvi, tenen clar que "un particular no fa el mateix que un funcionari". I apunten que el particular, en aquest cas normalment empresari, no té l'obligació de conèixer el funcionament de l'Administració i que, en principi, se suposa que hauria de poder confiar en allò que els gestors li diuen. És a dir, els proveïdors s'ajusten a les necessitats de l'Administració perquè, en definitiva, és la que paga. La "discussió" és si aquesta "pràctica habitual" es pot considerar "il·legalitat penal".
Una altra de les polèmiques sobre aquest tipus de contractacions, i sobre el que se'n deriva arran de les investigacions, és la detenció d'empresaris i posteriors abonaments de fiances elevades per evitar l'ingrés a presó. Alguns missers assenyalen que aquestes imposicions no tenen sentit perquè "les fiances són per evitar un risc de fugida", cosa que en la major part dels casos no existeix.
Cal remarcar que, en el cas Ibatur, el cas Inestur i d'altres, com ara l'operació Maquillatge, s'han destapat xifres milionàries en contractacions irregulars amb l'Administració, ja sigui l'autonòmica, la insular o empreses dependents de totes dues o creades per impulsar diversos projectes. Un exemple evident podria ser-ne el velòdrom Palma Arena.
Contractes a dit
Un dels missers assenyala, amb contundència, que "la Llei de contractes permet els contractes a dit", sempre que siguin menors, per un màxim de 12.000 euros, abans, i per 18.000 ara. També justifica el fraccionament per tal d'agilitar la burocràcia, "la garant de la llei sempre ha de ser l'Administració; un empresari, un contractista, no en són els garants. És l'Administració qui ha de vetllar per la gestió pública; el gestor, els polítics, els tècnics, i no l'empresari". Tots, però, assenyalen que les factures falses per justificar pagaments són una altra cosa. Així doncs, els autors materials d'aquests delictes foren més aviat els responsables de l'Administració i, els qui fan els contractes, en tot cas podrien ser-ne còmplices: el mateix delicte però en un grau menor.
